Disrupció: El Consell de la República, un Passiu per la Independència?

Acabo de llegir l’article “Disruption” publicat a ParlemClar.cat. Tot i que comparteixo la valoració inicial dels fets exposats per Alfons Durán-Pich, discrepo profundament de la seva conclusió final. Per això, crec necessari fer algunes puntualitzacions i reflexions sobre el paper del Consell de la República i la seva viabilitat com a eina per assolir la independència dels Països Catalans - i no només de Catalunya.

Abans de continuar, voldria deixar clars alguns punts:

• Considero que l’autor, Alfons Durán-Pich, és un independentista sense cap mena de dubte.
• Conec i respecto plenament el senyor Jordi Domingo, i comparteixo l’opinió que en té l’autor de l’article.
• En la meva opinió, tots dos són actius importants per assolir la independència.

El Consell de la República: una eina útil o un llast?

En teoria, el Consell de la República havia de ser una estructura per continuar el camí cap a la independència després del Referèndum del Primer d’Octubre de 2017. Però, a la pràctica, s’ha convertit en un passiu més que en un actiu. I aquests són els motius que em porten a discrepar sobre la seva validesa com a eina útil per avançar cap a l’alliberament nacional:

1. Neix d’una gran mentida

   • Ara ja sabem que la seva creació és la continuació d’un engany: els partits que lideraven el procés no tenien ni les condicions ni la voluntat real de fer efectiva la independència.

2. Un model democràtic desmantellat de forma autocràtica

   • Tot i que es va presentar amb una estructura democràtica, l’Assemblea de Representants es va eliminar unilateralment, cosa que denota una manca total de transparència i credibilitat.

3. Gestió dubtosa dels recursos financers

   • Molts patriotes van fer aportacions econòmiques al Consell de la República amb la confiança que aquests diners es destinarien a la lluita per la independència.
   • No obstant això, la gestió financera d’aquests recursos no ha estat transparent i, pel que sembla, tampoc s’ha ajustat als objectius pels quals es van recaptar.

4. Puigdemont no és De Gaulle

   • Malgrat el simbolisme associat a la seva figura, Carles Puigdemont ha tingut una actuació erràtica i ha acabat retornant a la dinàmica partidista.
   • La credibilitat del Consell de la República entre els 1.900.000 catalans que van votar l’1-O però que no s’hi van inscriure és pràcticament nul·la. Això és un símptoma clar del seu fracàs.

5. Cal trencar amb els responsables de la traïció de l’1-O

   • Si realment volem avançar cap a la independència, cal tallar qualsevol vincle amb els responsables de la traïció que va seguir al referèndum. I el Consell de la República n’és una extensió.

6. Necessitem una nova organització, transversal i independent dels partits

   • Per fer el camí cap a la independència, cal una estructura totalment nova amb base popular i transversal, sense la participació directa ni indirecta dels partits polítics en la seva gestió.
   • Aquesta organització ha de ser un interlocutor vàlid per les accions representatives que calgui impulsar en el futur.

Cal passar pàgina i començar de nou

El Consell de la República és una etapa superada. Per poder avançar, cal deixar-lo enrere i construir una nova estructura que generi il·lusió i credibilitat entre els independentistes.

És hora de sumar forces amb foc nou… de veritat.

Carta oberta de resposta a @KRLS - President Carles Puigdemont

 Aquesta es la meva resposta a la Carta del M.H. President Carles Puigdemont (@KRLS) publicada en el dia d’avui 3 d'agost de 2024 a Vilaweb.

Benvolgut Carles voldria aclarir alguns punts i fer algunes precisions que considero importants. No sé si hi han pocs o molts catalans que les comparteixin. Senzillament es la meva opinió, la visió que tinc jo i no voldria que ens desviéssim de la missió que ens hem encomanat un grup de catalans. Aquestes opinions son les meves.

Parles del conflicte entre Catalunya i Espanya. Comencem malament, el conflicte a que suposo et refereixes es el conflicte que hi ha des de fa mes de Tres-cents anys entre catalans del Països Catalans (PPCC) i els colonitzadors del que actualment en diem Espanya i França.

En la meva opinió no es té de parlar de res que no sigui de la independència, cosa que nomes s’aconseguirà el dia que es puguin expulsar els colonitzadors de tots el Països Catalans. Parlar d’objectius i èxits amb amnisties, indults i coses d’aquestes només es de traïdors i covards. No es va fer el 1O per guanyar indults i amnisties. Es va fer per guanyar la independència, la resta es desviar l’atenció d’un fracàs personal dels nostres polítics amb tu al davant.

Parlar d’internacionalització es molt maco i valuós pels qui nomes us mireu el melic, però el mon es molt gran i pots estar segur que, tot i els teus esforços per convèncer-nos del contrari, ara no hi ha cap país -tret d’Espanya i podria ser que França- que tingui alguna agenda amb la descolonització i alliberament dels Països Catalans.

Plega, ja has fet feina, no gaire bona ni exitosa però molta. Estàs envoltat de “vividors professionals de la política” que tot el que fan es embolicar tot el que te a veure amb la independència i descolonització del Països Catalans.

La decisió d’ERC de votar un president socialista anticatalà -i vergonyosament defensor del 155- es tant rastrera com la de l’any passat  de votar a un president a Espanya per assegurar-ne la governabilitat i deixant-te enganyar múltiples vegades amb falses promeses seguides -de les que a dia d’avui no s’ha complert cap- i tot per guanyar cadires i pagues. Egoistes !!!

La teva detenció a mi no em fa ni fred ni calor. Ets el paio que va entusiasmar els catalans de bona fe amb la possibilitat de la independència i després sense cap raó -com no sigui la teva covardia i traïció- ens vas negar tota possibilitat de veure aquest somni fet realitat, i el que es pitjor després d’haver estat apallissats i menyspreats per les forces d’ocupació. Això nomes té un nom: TRAICIÓ.

Estic segur que n’estàs penedit, però ja es tard, passaràs a la historia de Catalunya com el “traïdor president dels vergonyants 54 segons d’independència”. Ho sento, parlen els fets i no hi ha retòrica que pugui modificar-los.

No et desitjo cap mal, però tampoc bellugaré un dit per tu. Només hi ha un objectiu prioritari i aquest es la independència i descolonització dels Països Catalans.

Et demano que no facis cap “numeret” que pugui fer-nos perdre el temps i distreure’ns del gran OBJECTIU que es la INDEPENDENCIA.

Com deia el meu avi: “la cabra pels seus pecats du els genolls pelats”, com la resta de humans aplica-t’ho.

Alguns anem per feina.

Apa siau!

 

P.D. Nosaltres anem per feina, no ens distreguis. Catalans, si algun dia esteu fora de qualsevol partit, podrem trobar-nos a la @XarxaNOCALLIS – Nosaltres els Patriotes Catalans Lliures. 

I amb les eleccions arribà la desinformació

El proppassat dia 18 de març va ser publicat el decret 60/2024 de convocatòria de eleccions al Parlament de Catalunya i la dissolució del Parlament que havia estat elegit el 14 de febrer del 2021, o sigui tres anys i un mes des de les eleccions anteriors.

Un moviment sorprenent després de que pocs dies abans el President amb tota la pompositat del mon digues públicament que aquest any no convocaria eleccions al Parlament.

Que havia passat en el entremig? Molt senzill:

• 1.     (la excusa) els pressupostos del any 2024 no han estat aprovats,
• 2.     l’amnistia i el seu cronograma estaven en el aire, cosa que dificultaria la presentació del President Puigdemont,
• 3.     les propostes realment independentistes alternatives -Clara Ponsatí, Silvia Orriols i Solidaritat- estaven embastades i preparant-se per l’embat electoral a final d’any ó començament del 2025.

Dos mesos després del atzucac produït per l’efecte sorpresa general de la convocatòria de eleccions que ningú esperava per aquestes dates l’escenari es força diferent del esperat per qui ha convocat les eleccions i pels partits autonomistes abans dits de independentistes -ERC, Junts i les CUP- però que els fets han demostrat que de independentistes no han tenen res, doncs tres anys després de les anteriors eleccions, i amb majoria absoluta en el Parlament ara ja dissolt, no han fet cap pas per assolir la independència, ans al contrari, s’han dedicat a reforçar el govern de Espanya considerant únicament els seus interessos partidistes. Aquí trobareu la llista dels diputats de la vergonya.

Per aquesta raó els anomenarem a partir d’ara grup de partits ex-independentistes –“Ex-I” – encara que ells i els seus acòlits segueixin intentant vendre que son independentistes, doncs no, son Ex-Independentistes “Ex-I”.

Evidentment, dels pressupostos no aprovats ningú en parla, ara la qüestió es assegurar-se la cadira pels propers quatre anys.

Sembla que el cronograma de la llei d’amnistia aprovada pel congres espanyol i de moment frenada pel senat no impedirà que el President es presenti a les eleccions com a cap de llista del seu partit amb una cosa que vol fer semblar que es diferent -però no – amb alguns “independents” o millor dit sense carnet del partit.

El President actual i el seu partit tot sembla indicar que perdran molts escons i fins i tot podrien quedar com un element marginal al Parlament.

De la CUP no es preveu cap millora, ans al contrari tot sembla indicar que poden perdre molts mes recolzaments i fins i tot uns quants escons.

Els socialistes son els que sense fer res estan sent beneficiats de la disbauxa dels grups “Ex-I” i estan força tranquils esperant que arribin les eleccions i no els agafi el problema de les mascaretes en que el candidat Illa podria estar-hi implicat.

Aquestes eleccions poden ser especialment decisives pel futur de Catalunya per dues causes Puigdemont i aparició de partits realment independentistes al Parlament. Anem a pams.

Pel President Puigdemont aquestes eleccions poden representar el seu retorn triomfal al Palau de la Generalitat com a President de Catalunya o poden representar la seva amortització definitiva com a líder Ex-I. Si aconsegueix tornar a ser escollit President de Catalunya, seria la seva consagració com a líder recuperat després de la traïció d’Octubre del 2017 i fins i tot podria intentar retornar al camí de la Independència, ja que tot i que el seu partit es clarament Ex-I el President Puigdemont conserva les essències de l’independentisme.

La qüestió es què passarà amb els dos partits independentistes que han assolit les signatures i es poden presentar a les eleccions:

·       Alhora -Clara Ponsatí i d’altres- i

·       Aliança Catalana -Silvia Orriols-

Alhora es el partit de nova creació fundat basant-se en el prestigi de Clara Ponsatí  recolzada per Jordi Graupere i d’altres personatges de la societat civil catalana e independentista. Es difícil que donat el poc temps que han tingut per preparar, desenvolupar i difondre el seu ideari i també el seu programa tinguin una presencia significativa en el Parlament. També caldrà veure l’impacte que pugui tenir el seu enfrontament amb Puigdemont i la seva sortida del “pinyol de Waterloo” tant en l’electorat com en les desqualificacions que puguin succeir en la campanya electoral amb el Ex-I de Junts.

Aliança Catalana liderada per la batllessa de Ripoll -Silvia Orriols- i enemiga declarada per part de tots els grups Ex-I que, amb l’ajut immesurable de periodistes com especialment Vicent Partal -amic del President Puigdemont i  des de el balcó de Vilaweb-, s’han dedicat a desinformar i contra tota ètica periodística estan silenciant aquesta opció política i li han etzibat la etiqueta de “Ultradreta” o “Extrema dreta” amb l’únic objectiu de desacreditar-la davant l’electorat Independentista que se’ls està escapant. Aquí es on apareix la desinformació que denunciem en la capçalera d’aquesta matèria i que especialment des de Vilaweb es practica referint-se constantment a aquesta opció com la “Ultradreta” o la “Extrema dreta”.

Senyors una mica de respecte a la intel·ligència dels lectors.

 

P.D. En aquest vídeo queda de manifest la falta d’objectivitat de Vicent Partal quan parla de Aliança Catalana i Silvia Orriols.

Les Veus Silenciades a l'Amnistia: Els Encausats del Procés Independentista Parlen

Aquest sondeig ha estat realitzat amb l'objectiu d'ajudar a aquells que han de prendre la decisió de tancar un acord d'amnistia, proporcionant informació objectiva i directa dels encausats, que serien els principals beneficiaris d'aquest acord. Fins ara, la veu dels encausats no ha estat prou present en el debat públic. Amb aquest sondeig, aquí han expressat les seves opinions i preferències, i així contribuint a un debat més informat i equilibrat.

Les preguntes del sondeig

• 1.     Estàs encausat per algun tema vinculat al procés del 1O, independent de la acció que es jutja?
• 2.     Estàs afiliat a algun partit Polític independentista amb representació al “Congreso de los Diputados” o estàs reben algun sou de la administració pública o la teva empresa rep algun tipus de subvencions?
• 3.     Que prefereixes

a)     Que es signi la amnistia i que tots els processos quedin extingits, tant de represaliats com de policies i que posteriorment els tribunals de la UE arxivin tots els casos a punt de sentencia

b)     No ser amnistiat i poder tornar a fer un 1O o aplicar la DUI i que els processos als tribunals de la UE segueixin el seu camí

• 4.     En el supòsit que es faci la investidura, que penses que caldrà fer a Catalunya els que vulguin de veritat la independència?

a)     Res, acceptar la nova situació, que per generacions serà de sotmetiment a Castella

b)     Treballar per crear un altre organització que pugui aglutinar els independentistes que quedem, sense que hagin participat en els partits actuals i treballar per construir un escenari per la independència en els propers anys.

 Informe de resultats fet per CHATGPT

Considerant el context sobre les preguntes del sondeig podem fer la següent anàlisi detallada:

1. Encausat per algun tema vinculat al procés del 1O: Tots els participants han respost que sí, estan encausats per algun tema relacionat amb el procés del 1O. Això indica que tots els participants estan directament afectats per aquesta situació.
2. Afiliació a un partit polític independentista o recepció de sous de l'administració pública o subvencions: La majoria dels participants (36 de 43) han respost que no estan afiliats a cap partit polític independentista ni reben sous de l'administració pública o subvencions. Es a dir, el 83,7% dels participants han respost que no, mentre que el 16,3% han respost que sí. Això indica que la majoria dels participants no estan directament vinculats amb cap partit polític ni depenen de l'administració pública per a la seva renda.
3. Preferència entre amnistia o no amnistia: La majoria dels participants (30 de 43) prefereixen no ser amnistiats i poder tornar a fer un 1O o aplicar la DUI, i que els processos als tribunals de la UE segueixin el seu camí. Això podria indicar un fort desig de continuar lluitant per la independència, malgrat les possibles conseqüències legals. O sigui que el 69,9% dels participants prefereixen no ser amnistiats i poder tornar a fer un 1O o aplicar la DUI, mentre que el 30,2% prefereixen que es signi l'amnistia.
4. Accions a prendre en cas d'investidura: La majoria dels participants (35 de 43) creuen que, en cas d'investidura, caldria treballar per crear una altra organització que pugui aglutinar els independentistes que quedem, sense que hagin participat en els partits actuals, i treballar per construir un escenari per la independència en els propers anys. Això podria indicar una insatisfacció amb els partits polítics actuals i un desig de canvi en la lluita per la independència. Resumin, el 81,4% dels participants creuen que caldria treballar per crear una altra organització que pugui aglutinar els independentistes que queden, mentre que el 18,6% creuen que no cal fer res i acceptar la nova situació.
5. Dels participants que no estan afiliats a cap partit polític independentista ni reben sous de l’administració pública o subvencions (36 persones):

a)     El 77% (28 persones) prefereixen no ser amnistiats i poder tornar a fer un 1O o aplicar la DUI.

b)     El 22% (8 persones) prefereixen que es signi l’amnistia.

1. 6 Dels participants que estan afiliats a un partit polític independentista o reben sous de l’administració pública o subvencions (7 persones):

a)     El 28,5% (2 persones) prefereixen no ser amnistiats i poder tornar a fer un 1O o aplicar la DUI.

b)     El 71,5% (5 persones) prefereixen que es signi l’amnistia.

Amnistia... la paraula màgica, per mi no cal, gracies.

El 2017 no es va lluitar i arriscar fins hi tot la integritat física de molts catalans perquè sis anys després s’estigui negociant el perdó per part d’Espanya pel que es va fer. Una amnistia sense reconeixement públic de les atrocitats fetes pel govern d’Espanya nomes serveix per blanquejar les conseqüències de la acció del govern d’Espanya l’octubre del 2017.

A veure si ens entenem, es fa el 1O “amb totes les conseqüències” per tal de avançar capa a independència i sis anys després ens trobem negociant perquè ens perdonin els càstigs infligits com a conseqüència de la nostra acció plenament conscient?

No, no es això, companys. Lluitar per després demanar perdó no es lluitar per la Independència de Catalunya, es fer coses per veure que passa i si surt bé perfecte, però si pel que sigui no consumem el nostre objectiu (perquè realment si el vàrem aconseguir, el que passa es que no es va consumar) i tenim  represàlies aleshores demanem perdó. Repeteixo, no es això companys.

Tots els patriotes que van posar-se davant les forces espanyoles, i que després van seguir dient-hi la seva en manifestacions i altres accions ho feien a canvi de res, o millor dit si, a canvi d’anar cap a la independència de Catalunya i sabien els riscos que corrien. Que Espanya, intentaria reprimir i fer represàlies ja es sabia. Cap sorpresa.

I ara, quan la lluita continua i els ciutadans hem demostrat als partits que sense nosaltres no son res – a les eleccions del 23 de Juliol els partits independentistes han perdut mes de un milió de vots respecte del 1O- ara l’objectiu es la amnistia... no, amb mi que no hi contin. Res a celebrar

A qui beneficiaria aquesta possible amnistia?

•       Primer de tot als polítics que ens van deixar tirats el 27 d’octubre del 2017 amb la no proclamació de la República Independent de Catalunya i que, en lloc de fer un pas al costat com tocaria, volen seguir repartint les cartes en el moviment independentista. Per mi no cal, calen nous lideratges compromesos i que no ens enganyin.
•       Beneficiaria a ciutadans fora dels partits polítics que es van arriscar conscientment i que encara avui estan reben les represàlies – poden agrair-li al MHP Puigdemont per haver-se tirat enrere en la proclamació de la República. No tinc gaire clar si aquests represaliats prefereixen la amnistia o un altre 1O que arribes a bon port.
•       I per últim a qui mes beneficiaria l’amnistia es al Reino de Espanya i al seu govern de torn. Estem en un moment en que començaran a aparèixer sentencies de diferents tribunals Europeus que molt probablement condemnaran al Reino de Espanya per les atrocitats fetes els mesos de setembre i octubre de 2017 i en el període d’aplicació del 155 en que van destrossar moltes de les estructures operatives de Catalunya.

Menció apart mereixen els ciutadans patriotes que per diferents mitjans ja han dit públicament que no volen ser amnistiats, ja que volen, i amb molta raó, defensar-se fins el final i que la veritat aflori i el Reino de Espanya, si es condemnat com tot sembla indicar, que pagui pel que va fer i que quedi de manifest que els catalans tenim el dret a decidir el nostre futur com a poble.

El que cal negociar es de quina manera, amb garanties democràtiques i amb supervisió internacional, els catalans decidirem el nostre futur, la resta molt de soroll i com diu la dita: “qui dia passa, any empeny”, a seguir a Espanya i el polítics a seguir vivint  a costa dels altres, a molts del quals no els arriben els diners per arribar a fi de mes.

I ara, perquè hem de confiar-hi?

D’aquí una mesada farà sis anys del fatídic dia 27 d’octubre del 2017 en que els líders dels partits independentistes catalans van deixar tot un poble sense convertir en realitat allò pel que tots havien lluitat i defensat. Mes de dos milions de catalans els vàrem donar la confiança per tirar endavant el procés de independència d’Espanya i en la nit del dia 27 d’Octubre el MHP Carles Puigdemont, després de proclamar la independència, la va deixar en suspens “sine die”, en un acte de covardia o traïció, no importa quin dels dos, però segur que no va ser un acte de coratge ni de lideratge.

Després hem viscut el procés de convertir a tots aquests personatges, que com a mínim van enganyar als seus conciutadans, en víctimes de la repressió, falsos herois i fins i tot es mantenen tots, amb la excepció de Jordi Cuixart i Joaquim Forn, en plena activitat política -ja sigui partidària o no.

Es clar que el Govern de la Generalitat ha deixat de tenir cap tipus de transcendència en el desenvolupament dels esdeveniments orientats a assolir la recuperació de la independència de Catalunya, com no sigui el fer nosa a tots els que realment podrien actuar. Aquest Govern tindrà el trist honor d’haver fet perdre diversos anys en els que el Parlament de Catalunya hi havia una majoria absoluta suposadament independentista.

Els independentistes els hem donat l’esquena i no tenen el nostre suport. L’any 2017 van rebre 2.044.038 vots de ciutadans de Catalunya demanant la independència tot i la violència repressiva exercida pels cossos policials de l’Estat espanyol en contra dels qui intentessin exercir el seu dret a vot. A les passades eleccions del 23 de Juliol d’enguany els vots que van rebre els encara anomenats partits independentistes va ser de 954.311 vots, es ha dir van perdre mes del 50% dels vots independentistes del 1 d’octubre de 2017 -per ser exactes es va perdre un 53.31%- entre totes les candidatures independentistes. I tot plegat sense cap acta de reconeixement de la derrota encaixada ni intent de reconsiderar les seves estratègies, senzillament puntada endavant i a anar tirant. Es allò de que qui dia passa any empeny.

Bé, feta aquesta introducció sembla de, com a mínim, ingenus el permetre que els líders que ens van deixar penjats el 2017 a finals de setembre de 2023 segueixin liderant la política independentista d’aquest País.

Doncs bé, ara aquests mateixos polítics son els que, per pur atzar, estan liderant les negociacions amb els partits espanyols que volen formar govern a Espanya i els falten els seus vots per tal de evitar que Espanya tingui d’anar a noves eleccions.

Sigui dit de pas que si com a independentistes volen marxar d’Espanya no els hi ha de importar res la “governabilitat d’Espanya”,  a no ser que el seu independentisme sigui nomes de paraula i no de fet com es va veure el 27 d’octubre del 2017.

Durant la campanya electoral es van atipar de dir que per votar  la investidura de qualsevol govern d’Espanya calien tres punts “innegociables i pagats per endavant”:

•      Reconeixement del català a Europa.
•      Amnistia per tots els represaliats pels fets de setembre i octubre del 2017.
•      Reconeixement del dret a decidir per part de Catalunya.

Encara, a data d’avui no han començat les negociacions però l’escenari de negociació ja es va desenvolupant a la baixa:

•        El reconeixement del català a Europa s’ha sol·licitat. Però de moment no s’aprovà perquè calen criar unes comissions d’estudi i ja veurem per quan es pot fer... la qüestió ha quedat per finals d'octubre, ja veurem,
•        L’amnistia s’està diluint, de moment ja es segur que en cas d’aprovar-se quelcom no es dirà amnistia, veurem en què queda el seu contingut. Podria ser que s’arribessin a amnistiar fins i tot el policies que van atonyinar els votants i no hi entressin alguns dels represaliats.
•        El tema del dret a decidir ha desaparegut del mapa. Ningú en parla. El més important dels tres temes està sortint de la possible negociació perquè els partits espanyols no  volen sentir-ne parlar. Això ja ho sabíem abans de començar, però sembla que pot mes l’ego de sentir-se transcendents que no pas el que Catalunya necessita.

I ara ve la cirereta del pastis:

•        Per part dels negociadors dels partits espanyols ja està començant a sonar la musica de que per tancar qualsevol acord, aquest tindria de portar com a condició el compromís d’aprovar els pressupostos dels propers anys del govern d’Espanya. Vaja un xec en blanc. Comprometre’s a aprovar sense que ni tan sols existeixen.

Aquest es el panorama a dia d’avui. I no oblidem que qui negocia es el mateix que el 27 d’octubre del 2017 va deixar a l’estacada amb cara de ximples a tots els catalans independentistes.

La pregunta que ens fem es la que encapçala aquest escrit... i ara, perquè hem de confiar-hi?

Calen nous lideratges!!!