La farsa del vot a Catalunya: una eina de submissió

 

En els darrers 50 anys, els catalans han estat sotmesos a un dels enganys polítics més profunds de la història moderna: la il·lusió que el vot en les eleccions autonòmiques serveix per transformar el futur del país. Aquesta creença, fomentada per l'Estat espanyol i els seus col·laboracionistes a Catalunya, ha estat el pilar fonamental que ha mantingut el poble atrapat dins d'una estructura dissenyada des del franquisme per evitar qualsevol canvi real.

Les arrels franquistes del sistema actual

La Transició espanyola no va ser un pas cap a la democràcia, sinó una operació de maquillatge per mantenir les estructures de poder intactes. La monarquia borbònica va ser imposada per Franco, sense que la població pogués decidir entre república i monarquia. El sistema electoral que se'n va derivar es basava en llistes tancades de partits que segueixen la llei de D'Hondt, un mecanisme que impedeix als ciutadans escollir directament els seus representants. Així, tot el sistema es va configurar perquè les elits de partit controlessin les institucions sense risc de canvis profunds.

Quan es va concedir a Catalunya un Estatut d'Autonomia, es va vendre com un avenç cap a la sobirania, però en realitat es tractava d'un marc estrictament controlat per Madrid. Quan el poble de Catalunya va aprovar democràticament un nou Estatut el 2006, l'Estat espanyol el va esmicolar a través del Tribunal Constitucional, deixant clar que l'autonomia era una ficció i que Catalunya no tenia dret ni tan sols a definir-se a si mateixa.

El Parlament i la Generalitat: el Govern de Vichy a Catalunya

Els esdeveniments de l'1 d'octubre del 2017 van esvair qualsevol dubte sobre la realitat política del nostre país. La violència policial, la repressió i les posteriors actuacions de la justícia espanyola van demostrar que a l'Estat espanyol la democràcia és una farsa quan es tracta del dret a decidir dels pobles. Però encara més escandalós va ser el paper dels partits suposadament independentistes, que van optar per la rendició i la gestió autonòmica en comptes de fer efectiva la declaració d'independència.

El Parlament de Catalunya i la Generalitat, des d'aleshores, no són res més que una estructura de gestió colonial. Així com el govern de Vichy a la França ocupada per Hitler pretenia actuar com un executiu independent però en realitat obeïa els dictats de Berlín, la Generalitat actual actua sota la submissió total a l'Estat espanyol.

Tots els partits que hi participen, ja siguin espanyolistes o independentistes de fireta, formen part d'aquesta gran farsa. El seu objectiu és fer veure que gestionen un poder inexistent, mentre el veritable control es manté des de Madrid. Els diputats cobren sous elevats, gaudeixen d'avantatges i, sobretot, eviten confrontar-se realment amb l'Estat per no perdre els seus privilegis.

El vot com a eina de submissió

Participar en les eleccions autonòmiques significa legitimar aquest sistema fraudulent. Cada vot que es diposita, encara que sigui per opcions suposadament independentistes, només serveix per mantenir viva l'estructura del Govern de Vichy. Durant dècades s'ha demostrat que cap partit català, ni tan sols els que es proclamen independentistes, ha fet res per desconnectar-se realment de l'Estat espanyol.

El vot, lluny de ser una eina de canvi, és una trampa. No només legitima l'opressió, sinó que permet als partits vendre la idea que encara hi ha una via democràtica dins del sistema. Així mantenen els catalans en una roda sense sortida, esperant eleccions rere eleccions que mai portaran cap canvi real.

L'abstenció com a eina de deslegitimació

L'única manera d'exposar la farsa és la deslegitimació total del sistema. Si els catalans que creuen en la independència es neguen a participar en les eleccions autonòmiques, s'enviarà un missatge clar: aquestes institucions no ens representen. La baixa participació serà una prova de la seva nul·la legitimitat i obligarà a repensar noves formes d'organització i lluita fora de les estructures colonials.

Això no significa quedar-se de braços plegats. Cal organitzar-se, generar estructures alternatives i preparar el camí per a una veritable ruptura amb Espanya. L'independentisme real no pot continuar jugant en el marc imposat per l'enemic, sinó que ha de buscar noves estratègies que desemmascarin la submissió.

Conclusió

Després de gairebé 50 anys de falsa democràcia, és hora de deixar enrere la ingenuïtat. Els partits que ocupen el Parlament de Catalunya només treballen per mantenir l’estatus quo. No hi ha res a guanyar en unes eleccions dissenyades per perpetuar la subordinació. L'1 d'octubre de 2017 ens va ensenyar que la llibertat només es guanya amb acció directa i desobediència.

Així doncs, el veritable camí cap a la independència no passa per les urnes d'un sistema corrupte, sinó per la construcció d'un moviment popular que no reconegui les estructures de Vichy i prepari el trencament definitiu. La història ens ha ensenyat que l'opressor no cedirà mai voluntàriament. Deixem de jugar amb les seves regles i comencem a escriure les nostres. Només així assolirem la llibertat.

Alert! Yale Jackson School of Global Affairs: beyond the betrayal of Pere Aragonès, hear the true voice of Catalan independence

 The Yale Jackson School of Global Affairs has invited Pere Aragonès, former President of the
Generalitat of Catalonia, to speak on February 26, 2025, about "the role of political leadership in de-escalating secessionist conflicts and restoring stability." This framing, however, is a misrepresentation of Catalonia’s reality and risks legitimizing a figure who, far from embodying leadership or resolution, is seen by many Catalans as a key architect of betrayal. We are not Yale alumni, but as Catalans committed to the cause of independence, we urge the institution and its community to look beyond the narrative of surrender offered by Aragonès and the established political class. The true Catalan independence movement—alive, determined, and growing—lies outside the compromised structures of the past, and it deserves to be heard.

Pere Aragonès, during his presidency, epitomized the failure of the so-called "procés" leadership. Elected on promises of advancing Catalonia’s independence, he instead oversaw a capitulation to Spanish interests, perpetuating an annual fiscal deficit exceeding €22 billion—a systematic plunder of Catalonia’s wealth by Spain. His administration embraced policies that accelerated demographic shifts, with a 33.33% population increase in less than a decade, often seen as a deliberate erosion of Catalan identity. Most crucially, Aragonès and his party, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), alongside Junts, CUP, and their associated entities like the Catalan National Assembly (ANC), Òmnium Cultural, and the Council for the Republic, abandoned the binding mandate of the October 1, 2017, referendum. This referendum, bravely upheld by over three million Catalans despite brutal repression, was a clear call for independence—a call that Aragonès and the entire political establishment, including Carles Puigdemont, betrayed by refusing to implement its result.

This betrayal is not an isolated act but a systemic failure of all parties currently seated in the Catalan Parliament, except the recently emerged Aliança Catalana (AC). ERC, Junts, CUP, and even the openly Spanish unionist parties—PSC, PP, and Vox—are complicit in a collective surrender that has handed Catalonia’s government to its enemies. The evidence lies in the numbers: in the latest elections, these parties tied to the old independence "procés" lost over 1.5 million votes compared to seven years ago, a collapse that reflects the disillusionment of Catalans with a political class that has prioritized power over principle. To present Aragonès as a figure of "stability" is to whitewash this treachery and ignore the ongoing colonization of Catalonia by a Spanish state that suppresses its language, culture, and sovereignty.

The real Catalan independence movement today is not found in these failed institutions or their figureheads. It thrives in new, emerging groups unbound by the compromises of the past—groups whose sole aim is the independence and decolonization of Catalonia. These are not the voices of negotiation with Spain, nor do they seek to "de-escalate" a conflict that, for Catalans, is a struggle for survival against an occupying power. They reject the legacy of the "procés" parties and their allies, recognizing that every entity tied to the 2017 betrayal—be it ERC, Junts, CUP, Puigdemont, or the ANC—forms part of the problem, not the solution. This movement is grassroots, uncompromising, and resolute, driven by the same spirit that defied police batons on October 1, 2017.

We call on the Yale Jackson School of Global Affairs to reconsider the premise of this event. Inviting Pere Aragonès risks amplifying a distorted narrative that portrays Catalonia’s struggle as resolved or pacified, when in truth it remains a live battle against oppression. If Yale seeks to understand Catalonia’s lessons for global affairs, it must look beyond the traitors and hear from the authentic independentistes—those new voices who carry the torch of freedom, untainted by the failures of the establishment. These are not names Yale alumni may yet recognize, but they represent the future of a nation that refuses to kneel. To ignore them is to misunderstand Catalonia entirely.

Would Yale invite a leader who abandoned his people's democratic mandate and still call it a lesson in leadership?

Foc Nou per la Independència: L’Hora de l'Acció

El passat mes de gener vaig publicar l'article "Disrupció: El Consell de la República, un Passiu per la Independència?", on exposava la necessitat de fer foc nou per afrontar el camí cap a la independència. Avui, aquest debat no només continua vigent, sinó que es fa més necessari que mai: ha arribat l'hora d'actuar.

 Les institucions amortitzades i el foc nou

 Les institucions autonòmiques, començant per la Generalitat i el Parlament, són mers apèndixs del règim del 78, dissenyades per contenir i neutralitzar qualsevol intent d'alliberament nacional. Aquestes estructures no només han estat assimilades pel sistema, sinó que han esdevingut cadenes que ens impedeixen avançar. L'únic espai institucional que encara conserva un cert potencial són els ajuntaments, per la seva proximitat a la població i perquè, en algunes localitats, encara poden ser eines de contrapoder.

 No obstant això, el que necessitem no és reformar o intentar recuperar el que ja està amortitzat. Necessitem construir de zero. Cal fer foc nou de veritat, sense les brases roents d’un sistema caducat. Aquest foc antic s’ha d’apagar sol, sense que hi aboquem energia que hauríem de destinar a encendre el nou.

 Amb el temps, potser algunes estructures, quan ja siguin cendres, podran aportar elements reutilitzables al nou foc de la llibertat. Però ara, en aquest moment històric, el que ens cal és llenya nova, fresca, que no hagi estat contaminada per les renúncies i pactes amb l’adversari.

 Deixar enrere el passat per construir el futur

 Igual que les institucions autonòmiques, les organitzacions heretades de moviments anteriors també han arribat al seu final. Van complir el seu paper en un moment determinat, però avui ja no són eines òptimes per portar-nos a l’objectiu final. No podem quedar-nos encallats en estructures que han demostrat ser incapaços de conduir-nos a la victòria.

 El poble català és madur i prou fort per impulsar noves organitzacions civils, lluny del control dels partits polítics que han demostrat ser instruments del sistema i no de l’alliberament. La sobirania popular real no pot dependre d’estructures lligades als interessos de qui ens manté sotmesos.

 Els nous moviments i la unitat d’acció

 Per sort, ja tenim projectes emergents que s’han situat fora de la lògica institucional i que treballen amb una mentalitat autènticament descolonitzadora. "Acció Cassandra", "XarxaNOCALLIS" i "CompromísDUI" en són alguns exemples. Aquests moviments, juntament amb molts patriotes lliures i altres iniciatives que van sorgint, estan aportant llenya nova per encendre el foc de la independència. No necessitem una sola estructura uniforme, sinó una diversitat d’iniciatives que avancin en la mateixa direcció.

 L’important és entendre que la independència només arribarà si la construïm nosaltres. Cap institució espanyola, europea o cap actor extern vindrà a donar-nos-la. Això significa que no podem seguir esperant solucions màgiques ni missatges d’esperança buida. Si volem guanyar, cal que assumim plenament la responsabilitat de la lluita.

 Reactivar els dos milions de patriotes del Primer d’Octubre

 El Primer d’Octubre de 2017, més de dos milions de catalans vam votar per la independència en condicions de repressió i violència. Aquella energia segueix latent, esperant un lideratge clar i una estratègia guanyadora. Molts d’aquells patriotes que es van mobilitzar estan disposats a tornar a l’acció si es presenta un camí creïble i efectiu. Però això requereix abandonar els egos, les lluites internes i les disputes estèrils.

 El camí de la independència no és un projecte personal ni de petites capelletes, és un objectiu col·lectiu. Ens cal un compromís ferm per treballar plegats, sense que les diferències de matisos ens impedeixin sumar forces.

 L’hora de l’acció

 El temps de la retòrica ha passat. Ara és l’hora de l’acció. No podem seguir esperant que el sistema es reformi sol, ni confiar en actors que han demostrat ser part del problema. Els Països Catalans només seran lliures si treballem per la seva descolonització de manera efectiva i decidida.

 Hem d’assumir la responsabilitat històrica de la nostra generació i posar-nos en marxa. Qui vulgui continuar lligat a estructures mortes, que ho faci. Però els que volem guanyar sabem que el futur depèn de la nostra capacitat d’organitzar-nos, actuar i persistir fins a la victòria final.

 Foc nou, compromís ferm i acció decidida. Això és el que ens cal. Ara és el moment. 

Som-hi !!!

Disrupció: El Consell de la República, un Passiu per la Independència?

Acabo de llegir l’article “Disruption” publicat a ParlemClar.cat. Tot i que comparteixo la valoració inicial dels fets exposats per Alfons Durán-Pich, discrepo profundament de la seva conclusió final. Per això, crec necessari fer algunes puntualitzacions i reflexions sobre el paper del Consell de la República i la seva viabilitat com a eina per assolir la independència dels Països Catalans - i no només de Catalunya.

Abans de continuar, voldria deixar clars alguns punts:

• Considero que l’autor, Alfons Durán-Pich, és un independentista sense cap mena de dubte.
• Conec i respecto plenament el senyor Jordi Domingo, i comparteixo l’opinió que en té l’autor de l’article.
• En la meva opinió, tots dos són actius importants per assolir la independència.

El Consell de la República: una eina útil o un llast?

En teoria, el Consell de la República havia de ser una estructura per continuar el camí cap a la independència després del Referèndum del Primer d’Octubre de 2017. Però, a la pràctica, s’ha convertit en un passiu més que en un actiu. I aquests són els motius que em porten a discrepar sobre la seva validesa com a eina útil per avançar cap a l’alliberament nacional:

1. Neix d’una gran mentida

   • Ara ja sabem que la seva creació és la continuació d’un engany: els partits que lideraven el procés no tenien ni les condicions ni la voluntat real de fer efectiva la independència.

2. Un model democràtic desmantellat de forma autocràtica

   • Tot i que es va presentar amb una estructura democràtica, l’Assemblea de Representants es va eliminar unilateralment, cosa que denota una manca total de transparència i credibilitat.

3. Gestió dubtosa dels recursos financers

   • Molts patriotes van fer aportacions econòmiques al Consell de la República amb la confiança que aquests diners es destinarien a la lluita per la independència.
   • No obstant això, la gestió financera d’aquests recursos no ha estat transparent i, pel que sembla, tampoc s’ha ajustat als objectius pels quals es van recaptar.

4. Puigdemont no és De Gaulle

   • Malgrat el simbolisme associat a la seva figura, Carles Puigdemont ha tingut una actuació erràtica i ha acabat retornant a la dinàmica partidista.
   • La credibilitat del Consell de la República entre els 1.900.000 catalans que van votar l’1-O però que no s’hi van inscriure és pràcticament nul·la. Això és un símptoma clar del seu fracàs.

5. Cal trencar amb els responsables de la traïció de l’1-O

   • Si realment volem avançar cap a la independència, cal tallar qualsevol vincle amb els responsables de la traïció que va seguir al referèndum. I el Consell de la República n’és una extensió.

6. Necessitem una nova organització, transversal i independent dels partits

   • Per fer el camí cap a la independència, cal una estructura totalment nova amb base popular i transversal, sense la participació directa ni indirecta dels partits polítics en la seva gestió.
   • Aquesta organització ha de ser un interlocutor vàlid per les accions representatives que calgui impulsar en el futur.

Cal passar pàgina i començar de nou

El Consell de la República és una etapa superada. Per poder avançar, cal deixar-lo enrere i construir una nova estructura que generi il·lusió i credibilitat entre els independentistes.

És hora de sumar forces amb foc nou… de veritat.

Prou de Queixes, és l’Hora d’Actuar per la Independència!

Catalans, patriotes, descolonitzadors dels Països Catalans: el temps juga a favor de l’enemic. Mentre nosaltres continuem mirant enrere, explicant històries de 1714, denunciant l’ofec del català o lamentant l'erosió demogràfica, el món segueix avançant. I hem de ser clars: el món no ens escolta. No estem en el mapa de les preocupacions internacionals. Si volem que hi estiguem, hem de posar-nos en marxa ara.

Ja n’hi ha prou de plorar les nostres ferides i de queixar-nos com si fossin novetats. Tots coneixem la repressió brutal que vivim des de fa segles. Tots sabem que la Generalitat actual, comandada pel PSOE al principat i PP -amb l’ajut de Vox- al País Valencià i a les Illes, no és més que una extensió del poder espanyol a casa nostra. I, sí, tots hem estat traïts pels que van prometre ser aliats: Junts, ERC i la CUP i associacions de la societat civil com ANC i Omnium. Des del 2017, han demostrat que no estan al costat del poble, sinó al costat del poder que ens sotmet. Però això ja no ens pot sorprendre. Ara és el moment d’alçar-nos, de construir-nos i d’avançar sense mirar enrere.

Història i Denúncia: Necessàries, Però Insuficients

És cert que hem de mantenir viva la memòria. Hem de continuar denunciant el colonialisme, l'ofec lingüístic i cultural, i la manipulació demogràfica que l’estat espanyol promou descaradament per diluir-nos. Però no podem quedar-nos només aquí. Explicar la nostra història al món és útil, però inútil si no hi ha acció. El món no farà res per nosaltres, i cap país vindrà a salvar-nos. Si no lluitem, ningú no ho farà en el nostre lloc.

Xarxa NOCALLIS: Un Crit d’Acció

La Xarxa NOCALLIS ha nascut precisament per deixar enrere aquesta mentalitat de derrota i començar a construir la independència de manera activa. No estem aquí per llepar-nos les ferides; estem aquí per treballar junts per alliberar els Països Catalans. La independència no arribarà si ens limitem a explicar com d’injust és el sistema, com de traïts ens sentim o com de desbordants són les injustícies que patim. La descolonització, i amb ella la independència, només arribarà si ens organitzem, si treballem, si som valents i si actuem.

És hora de despertar, de passar de la queixa a l’acció. Necessitem un pla a curt termini, un full de ruta per reactivar el moviment independentista amb força, amb claredat i sense distraccions. Cada minut que passem lamentant-nos és un minut que Espanya i França utilitzen per enfortir la seva dominació.

Per a Què Lluites, Patriota?

Si només vols llepar-te les ferides, quedar-te a casa és més còmode. No calen sacrificis ni riscos per lamentar-se. Però si el teu objectiu és la llibertat, la descolonització, llavors el moment de quedar-se quiet ha passat. Ara toca actuar.

Construïm les eines per alliberar-nos. Comencem per l’organització, perquè sense organització no hi haurà victòria. Avancem amb estratègies clares, pràctiques i operatives. Mobilitzem-nos per posar en marxa les accions necessàries. Ho vam prometre, i ho complirem. No perdem més temps.

El Temps No Juga al Nostre Favor

La història ens ha ensenyat moltes lliçons. Però hi ha una cosa clara: el temps perdut és un regal per l’enemic. Cada any que deixem passar sense avançar és un any més de repressió, d’erosió de la nostra identitat i de dilució de la nostra força com a poble. Ens estan intentant aniquilar, no amb armes, sinó amb el pas del temps.

És hora de dir prou. Prou de queixar-nos. Prou de dividir-nos. Prou de mirar enrere sense caminar endavant. Alcem-nos, treballem i lluitem per la llibertat. No pel passat, sinó pel futur.

Catalans, avancem cap a la independència! Els Països Catalans no seran lliures fins que ho fem nosaltres mateixos.

Aquest article és un crit d’alerta i una invitació a l’acció. No deixem que el temps ens guanyi. Organitzem-nos, treballem i lluitem per la independència total i la descolonització dels Països Catalans. Ara, més que mai, és el moment.

Entreu a la Xarxa NOCALLIS !!!

xarxanocallis@gmail.com

La XARXA de NOsaltres els patriotes CAtalans LLIureS

L’ANC vol trobar la manera de “canalitzar l’energia desfermada de les masses.”

 Francament, ja fa temps que han perdut la seva oportunitat. Van ser partícips i còmplices necessaris de la gran traïció del 2017. Per què hauríem de confiar-hi ara?

 Estem davant d'una organització que ha estat manipulada fins al moll de l'os, especialment pels partits polítics que, en algun moment, van ser independentistes. Si us plau, deixeu d'enganyar els catalans amb falses esperances que, al final, només acabareu diluint. L’ANC és plena de manipuladors, mentiders, botiflers i traïdors. Això no és opinió, és una realitat que els fets corroboren.

 Potser ara, després de tot, han trobat la determinació de treballar per la independència. Però el problema és que arrosseguen un passat ple de mentides i traïcions que ens han dut fins a l'atzucac on som avui. Figures com ANC, Puigdemont, Junqueras, els cupaires i altres que vénen del passat recent han perdut la seva legitimitat. Si de debò volen ajudar, que deixin el lideratge a noves veus, a qui tingui noves energies i, sobretot, estigui lliure del pes d’aquest passat recent. Només aleshores podran sumar, però que no entorpeixin més la lluita amb promeses buides que només acaben confonent i desmobilitzant aquells que, de bona fe, encara els creuen.

 Els Països Catalans no tenen temps per perdre. Un altre engany seria irrecuperable. Per responsabilitat patriòtica, és millor que l’ANC no vulgui liderar res, perquè ja han demostrat que no són dignes de confiança ni capaços de portar-nos a la victòria.

 Aquesta idea de “canalitzar l’energia desfermada” sona sospitosament a mantenir el control sobre un poble que, de fet, ja no vol estar fermat ni un minut més. Si les masses es desfermen, és perquè volen llibertat, no una nova submissió encoberta. I ara, vosaltres, ANC, voleu “canalitzar” aquestes energies? No, gràcies. Les masses sabrem organitzar-nos i alliberar-nos sense el vostre guiatge.

https://www.vilaweb.cat/noticies/lenin-lanc-i-lenergia-desfermada-de-les-masses/

Diada Nacional del 11 de Setembre de 2024: Un Nou Horitzó per als Països Catalans

Demà dimecres 11 de setembre celebrem la Diada Nacional de Catalunya, un dia per recordar la resistència de 1714 i la força del nostre poble davant la repressió. Avui, aquesta commemoració es converteix en una crida urgent a mirar cap al futur amb determinació i un nou horitzó que abasta tots els Països Catalans. La nostra lluita no es limita a Catalunya, sinó que s’estén a tota la nostra nació, a tots els Països Catalans.

 En aquest moment crucial, som testimonis d’un canvi de rumb. La pantomima d’autonomia que ha caracteritzat la Generalitat des de la seva restitució el 1978 s’ha acabat. Per fi, els catalans lliures, i aquells que encara no ho són, hem d’obrir els ulls i descolonitzar-nos de manera decidida. No podem continuar deixant-nos enganyar per institucions que mai han tingut com a objectiu la recuperació de la nostra independència. Ara és el moment d'auto-organitzar-nos fora de les estructures partidàries que perpetuen la nostra subordinació.

 El camí cap a la llibertat no serà fàcil ni ens regalaran la nostra independència. Hem d'estar disposats a donar-ho tot, sabent que ningú ens la regalarà; l’hem de prendre amb les nostres pròpies mans. Els enemics de la llibertat intentaran dividir-nos amb mentides, falses acusacions i campanyes per enfrontar-nos entre nosaltres. Hem d'estar preparats per defensar-nos d’aquests atacs amb fermesa i unitat.

 Cada pas que fem, cada decisió que prenem, no només és per nosaltres. Som responsables davant les generacions futures, dels nostres fills i nets. Hem de deixar-los una herència de Països Catalans lliures i descolonitzats. La història ens jutjarà per si vam tenir la valentia i la determinació per alliberar el nostre poble.

 Aquesta Diada, celebrem la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra identitat amb el convenciment que aviat podrem celebrar el dia de la Independència. El nostre objectiu no és una simple festivitat anual, sinó un compromís actiu per convertir aquest dia en un preludi de la nostra llibertat definitiva.

 I per damunt de tot, hem de creure en la nostra causa. Si no som nosaltres qui creiem en la nostra llibertat, ningú més ho farà per nosaltres. La GIC – Guia per a la Independència dels Països Catalans, que es presentarà properament, podria ser  una eina clau per ajudar a canalitzar aquest esperit en accions concretes. És hora que els patriotes catalans ens mobilitzem, organitzem i actuem per assolir la victòria que tant de temps ens ha estat negada.

 Aquest 11 de setembre, alça’t, celebrem i creiem en la nostra llibertat. Estem més a prop que mai de fer realitat el somni d’un futur lliure per als Països Catalans.

Carta oberta de resposta a @KRLS - President Carles Puigdemont

 Aquesta es la meva resposta a la Carta del M.H. President Carles Puigdemont (@KRLS) publicada en el dia d’avui 3 d'agost de 2024 a Vilaweb.

Benvolgut Carles voldria aclarir alguns punts i fer algunes precisions que considero importants. No sé si hi han pocs o molts catalans que les comparteixin. Senzillament es la meva opinió, la visió que tinc jo i no voldria que ens desviéssim de la missió que ens hem encomanat un grup de catalans. Aquestes opinions son les meves.

Parles del conflicte entre Catalunya i Espanya. Comencem malament, el conflicte a que suposo et refereixes es el conflicte que hi ha des de fa mes de Tres-cents anys entre catalans del Països Catalans (PPCC) i els colonitzadors del que actualment en diem Espanya i França.

En la meva opinió no es té de parlar de res que no sigui de la independència, cosa que nomes s’aconseguirà el dia que es puguin expulsar els colonitzadors de tots el Països Catalans. Parlar d’objectius i èxits amb amnisties, indults i coses d’aquestes només es de traïdors i covards. No es va fer el 1O per guanyar indults i amnisties. Es va fer per guanyar la independència, la resta es desviar l’atenció d’un fracàs personal dels nostres polítics amb tu al davant.

Parlar d’internacionalització es molt maco i valuós pels qui nomes us mireu el melic, però el mon es molt gran i pots estar segur que, tot i els teus esforços per convèncer-nos del contrari, ara no hi ha cap país -tret d’Espanya i podria ser que França- que tingui alguna agenda amb la descolonització i alliberament dels Països Catalans.

Plega, ja has fet feina, no gaire bona ni exitosa però molta. Estàs envoltat de “vividors professionals de la política” que tot el que fan es embolicar tot el que te a veure amb la independència i descolonització del Països Catalans.

La decisió d’ERC de votar un president socialista anticatalà -i vergonyosament defensor del 155- es tant rastrera com la de l’any passat  de votar a un president a Espanya per assegurar-ne la governabilitat i deixant-te enganyar múltiples vegades amb falses promeses seguides -de les que a dia d’avui no s’ha complert cap- i tot per guanyar cadires i pagues. Egoistes !!!

La teva detenció a mi no em fa ni fred ni calor. Ets el paio que va entusiasmar els catalans de bona fe amb la possibilitat de la independència i després sense cap raó -com no sigui la teva covardia i traïció- ens vas negar tota possibilitat de veure aquest somni fet realitat, i el que es pitjor després d’haver estat apallissats i menyspreats per les forces d’ocupació. Això nomes té un nom: TRAICIÓ.

Estic segur que n’estàs penedit, però ja es tard, passaràs a la historia de Catalunya com el “traïdor president dels vergonyants 54 segons d’independència”. Ho sento, parlen els fets i no hi ha retòrica que pugui modificar-los.

No et desitjo cap mal, però tampoc bellugaré un dit per tu. Només hi ha un objectiu prioritari i aquest es la independència i descolonització dels Països Catalans.

Et demano que no facis cap “numeret” que pugui fer-nos perdre el temps i distreure’ns del gran OBJECTIU que es la INDEPENDENCIA.

Com deia el meu avi: “la cabra pels seus pecats du els genolls pelats”, com la resta de humans aplica-t’ho.

Alguns anem per feina.

Apa siau!

 

P.D. Nosaltres anem per feina, no ens distreguis. Catalans, si algun dia esteu fora de qualsevol partit, podrem trobar-nos a la @XarxaNOCALLIS – Nosaltres els Patriotes Catalans Lliures.