I ara, perquè hem de confiar-hi?

D’aquí una mesada farà sis anys del fatídic dia 27 d’octubre del 2017 en que els líders dels partits independentistes catalans van deixar tot un poble sense convertir en realitat allò pel que tots havien lluitat i defensat. Mes de dos milions de catalans els vàrem donar la confiança per tirar endavant el procés de independència d’Espanya i en la nit del dia 27 d’Octubre el MHP Carles Puigdemont, després de proclamar la independència, la va deixar en suspens “sine die”, en un acte de covardia o traïció, no importa quin dels dos, però segur que no va ser un acte de coratge ni de lideratge.

Després hem viscut el procés de convertir a tots aquests personatges, que com a mínim van enganyar als seus conciutadans, en víctimes de la repressió, falsos herois i fins i tot es mantenen tots, amb la excepció de Jordi Cuixart i Joaquim Forn, en plena activitat política -ja sigui partidària o no.

Es clar que el Govern de la Generalitat ha deixat de tenir cap tipus de transcendència en el desenvolupament dels esdeveniments orientats a assolir la recuperació de la independència de Catalunya, com no sigui el fer nosa a tots els que realment podrien actuar. Aquest Govern tindrà el trist honor d’haver fet perdre diversos anys en els que el Parlament de Catalunya hi havia una majoria absoluta suposadament independentista.

Els independentistes els hem donat l’esquena i no tenen el nostre suport. L’any 2017 van rebre 2.044.038 vots de ciutadans de Catalunya demanant la independència tot i la violència repressiva exercida pels cossos policials de l’Estat espanyol en contra dels qui intentessin exercir el seu dret a vot. A les passades eleccions del 23 de Juliol d’enguany els vots que van rebre els encara anomenats partits independentistes va ser de 954.311 vots, es ha dir van perdre mes del 50% dels vots independentistes del 1 d’octubre de 2017 -per ser exactes es va perdre un 53.31%- entre totes les candidatures independentistes. I tot plegat sense cap acta de reconeixement de la derrota encaixada ni intent de reconsiderar les seves estratègies, senzillament puntada endavant i a anar tirant. Es allò de que qui dia passa any empeny.

Bé, feta aquesta introducció sembla de, com a mínim, ingenus el permetre que els líders que ens van deixar penjats el 2017 a finals de setembre de 2023 segueixin liderant la política independentista d’aquest País.

Doncs bé, ara aquests mateixos polítics son els que, per pur atzar, estan liderant les negociacions amb els partits espanyols que volen formar govern a Espanya i els falten els seus vots per tal de evitar que Espanya tingui d’anar a noves eleccions.

Sigui dit de pas que si com a independentistes volen marxar d’Espanya no els hi ha de importar res la “governabilitat d’Espanya”,  a no ser que el seu independentisme sigui nomes de paraula i no de fet com es va veure el 27 d’octubre del 2017.

Durant la campanya electoral es van atipar de dir que per votar  la investidura de qualsevol govern d’Espanya calien tres punts “innegociables i pagats per endavant”:

•      Reconeixement del català a Europa.
•      Amnistia per tots els represaliats pels fets de setembre i octubre del 2017.
•      Reconeixement del dret a decidir per part de Catalunya.

Encara, a data d’avui no han començat les negociacions però l’escenari de negociació ja es va desenvolupant a la baixa:

•        El reconeixement del català a Europa s’ha sol·licitat. Però de moment no s’aprovà perquè calen criar unes comissions d’estudi i ja veurem per quan es pot fer... la qüestió ha quedat per finals d'octubre, ja veurem,
•        L’amnistia s’està diluint, de moment ja es segur que en cas d’aprovar-se quelcom no es dirà amnistia, veurem en què queda el seu contingut. Podria ser que s’arribessin a amnistiar fins i tot el policies que van atonyinar els votants i no hi entressin alguns dels represaliats.
•        El tema del dret a decidir ha desaparegut del mapa. Ningú en parla. El més important dels tres temes està sortint de la possible negociació perquè els partits espanyols no  volen sentir-ne parlar. Això ja ho sabíem abans de començar, però sembla que pot mes l’ego de sentir-se transcendents que no pas el que Catalunya necessita.

I ara ve la cirereta del pastis:

•        Per part dels negociadors dels partits espanyols ja està començant a sonar la musica de que per tancar qualsevol acord, aquest tindria de portar com a condició el compromís d’aprovar els pressupostos dels propers anys del govern d’Espanya. Vaja un xec en blanc. Comprometre’s a aprovar sense que ni tan sols existeixen.

Aquest es el panorama a dia d’avui. I no oblidem que qui negocia es el mateix que el 27 d’octubre del 2017 va deixar a l’estacada amb cara de ximples a tots els catalans independentistes.

La pregunta que ens fem es la que encapçala aquest escrit... i ara, perquè hem de confiar-hi?

Calen nous lideratges!!!