La farsa del vot a Catalunya: una eina de submissió

 

En els darrers 50 anys, els catalans han estat sotmesos a un dels enganys polítics més profunds de la història moderna: la il·lusió que el vot en les eleccions autonòmiques serveix per transformar el futur del país. Aquesta creença, fomentada per l'Estat espanyol i els seus col·laboracionistes a Catalunya, ha estat el pilar fonamental que ha mantingut el poble atrapat dins d'una estructura dissenyada des del franquisme per evitar qualsevol canvi real.

Les arrels franquistes del sistema actual

La Transició espanyola no va ser un pas cap a la democràcia, sinó una operació de maquillatge per mantenir les estructures de poder intactes. La monarquia borbònica va ser imposada per Franco, sense que la població pogués decidir entre república i monarquia. El sistema electoral que se'n va derivar es basava en llistes tancades de partits que segueixen la llei de D'Hondt, un mecanisme que impedeix als ciutadans escollir directament els seus representants. Així, tot el sistema es va configurar perquè les elits de partit controlessin les institucions sense risc de canvis profunds.

Quan es va concedir a Catalunya un Estatut d'Autonomia, es va vendre com un avenç cap a la sobirania, però en realitat es tractava d'un marc estrictament controlat per Madrid. Quan el poble de Catalunya va aprovar democràticament un nou Estatut el 2006, l'Estat espanyol el va esmicolar a través del Tribunal Constitucional, deixant clar que l'autonomia era una ficció i que Catalunya no tenia dret ni tan sols a definir-se a si mateixa.

El Parlament i la Generalitat: el Govern de Vichy a Catalunya

Els esdeveniments de l'1 d'octubre del 2017 van esvair qualsevol dubte sobre la realitat política del nostre país. La violència policial, la repressió i les posteriors actuacions de la justícia espanyola van demostrar que a l'Estat espanyol la democràcia és una farsa quan es tracta del dret a decidir dels pobles. Però encara més escandalós va ser el paper dels partits suposadament independentistes, que van optar per la rendició i la gestió autonòmica en comptes de fer efectiva la declaració d'independència.

El Parlament de Catalunya i la Generalitat, des d'aleshores, no són res més que una estructura de gestió colonial. Així com el govern de Vichy a la França ocupada per Hitler pretenia actuar com un executiu independent però en realitat obeïa els dictats de Berlín, la Generalitat actual actua sota la submissió total a l'Estat espanyol.

Tots els partits que hi participen, ja siguin espanyolistes o independentistes de fireta, formen part d'aquesta gran farsa. El seu objectiu és fer veure que gestionen un poder inexistent, mentre el veritable control es manté des de Madrid. Els diputats cobren sous elevats, gaudeixen d'avantatges i, sobretot, eviten confrontar-se realment amb l'Estat per no perdre els seus privilegis.

El vot com a eina de submissió

Participar en les eleccions autonòmiques significa legitimar aquest sistema fraudulent. Cada vot que es diposita, encara que sigui per opcions suposadament independentistes, només serveix per mantenir viva l'estructura del Govern de Vichy. Durant dècades s'ha demostrat que cap partit català, ni tan sols els que es proclamen independentistes, ha fet res per desconnectar-se realment de l'Estat espanyol.

El vot, lluny de ser una eina de canvi, és una trampa. No només legitima l'opressió, sinó que permet als partits vendre la idea que encara hi ha una via democràtica dins del sistema. Així mantenen els catalans en una roda sense sortida, esperant eleccions rere eleccions que mai portaran cap canvi real.

L'abstenció com a eina de deslegitimació

L'única manera d'exposar la farsa és la deslegitimació total del sistema. Si els catalans que creuen en la independència es neguen a participar en les eleccions autonòmiques, s'enviarà un missatge clar: aquestes institucions no ens representen. La baixa participació serà una prova de la seva nul·la legitimitat i obligarà a repensar noves formes d'organització i lluita fora de les estructures colonials.

Això no significa quedar-se de braços plegats. Cal organitzar-se, generar estructures alternatives i preparar el camí per a una veritable ruptura amb Espanya. L'independentisme real no pot continuar jugant en el marc imposat per l'enemic, sinó que ha de buscar noves estratègies que desemmascarin la submissió.

Conclusió

Després de gairebé 50 anys de falsa democràcia, és hora de deixar enrere la ingenuïtat. Els partits que ocupen el Parlament de Catalunya només treballen per mantenir l’estatus quo. No hi ha res a guanyar en unes eleccions dissenyades per perpetuar la subordinació. L'1 d'octubre de 2017 ens va ensenyar que la llibertat només es guanya amb acció directa i desobediència.

Així doncs, el veritable camí cap a la independència no passa per les urnes d'un sistema corrupte, sinó per la construcció d'un moviment popular que no reconegui les estructures de Vichy i prepari el trencament definitiu. La història ens ha ensenyat que l'opressor no cedirà mai voluntàriament. Deixem de jugar amb les seves regles i comencem a escriure les nostres. Només així assolirem la llibertat.

Alert! Yale Jackson School of Global Affairs: beyond the betrayal of Pere Aragonès, hear the true voice of Catalan independence

 The Yale Jackson School of Global Affairs has invited Pere Aragonès, former President of the
Generalitat of Catalonia, to speak on February 26, 2025, about "the role of political leadership in de-escalating secessionist conflicts and restoring stability." This framing, however, is a misrepresentation of Catalonia’s reality and risks legitimizing a figure who, far from embodying leadership or resolution, is seen by many Catalans as a key architect of betrayal. We are not Yale alumni, but as Catalans committed to the cause of independence, we urge the institution and its community to look beyond the narrative of surrender offered by Aragonès and the established political class. The true Catalan independence movement—alive, determined, and growing—lies outside the compromised structures of the past, and it deserves to be heard.

Pere Aragonès, during his presidency, epitomized the failure of the so-called "procés" leadership. Elected on promises of advancing Catalonia’s independence, he instead oversaw a capitulation to Spanish interests, perpetuating an annual fiscal deficit exceeding €22 billion—a systematic plunder of Catalonia’s wealth by Spain. His administration embraced policies that accelerated demographic shifts, with a 33.33% population increase in less than a decade, often seen as a deliberate erosion of Catalan identity. Most crucially, Aragonès and his party, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), alongside Junts, CUP, and their associated entities like the Catalan National Assembly (ANC), Òmnium Cultural, and the Council for the Republic, abandoned the binding mandate of the October 1, 2017, referendum. This referendum, bravely upheld by over three million Catalans despite brutal repression, was a clear call for independence—a call that Aragonès and the entire political establishment, including Carles Puigdemont, betrayed by refusing to implement its result.

This betrayal is not an isolated act but a systemic failure of all parties currently seated in the Catalan Parliament, except the recently emerged Aliança Catalana (AC). ERC, Junts, CUP, and even the openly Spanish unionist parties—PSC, PP, and Vox—are complicit in a collective surrender that has handed Catalonia’s government to its enemies. The evidence lies in the numbers: in the latest elections, these parties tied to the old independence "procés" lost over 1.5 million votes compared to seven years ago, a collapse that reflects the disillusionment of Catalans with a political class that has prioritized power over principle. To present Aragonès as a figure of "stability" is to whitewash this treachery and ignore the ongoing colonization of Catalonia by a Spanish state that suppresses its language, culture, and sovereignty.

The real Catalan independence movement today is not found in these failed institutions or their figureheads. It thrives in new, emerging groups unbound by the compromises of the past—groups whose sole aim is the independence and decolonization of Catalonia. These are not the voices of negotiation with Spain, nor do they seek to "de-escalate" a conflict that, for Catalans, is a struggle for survival against an occupying power. They reject the legacy of the "procés" parties and their allies, recognizing that every entity tied to the 2017 betrayal—be it ERC, Junts, CUP, Puigdemont, or the ANC—forms part of the problem, not the solution. This movement is grassroots, uncompromising, and resolute, driven by the same spirit that defied police batons on October 1, 2017.

We call on the Yale Jackson School of Global Affairs to reconsider the premise of this event. Inviting Pere Aragonès risks amplifying a distorted narrative that portrays Catalonia’s struggle as resolved or pacified, when in truth it remains a live battle against oppression. If Yale seeks to understand Catalonia’s lessons for global affairs, it must look beyond the traitors and hear from the authentic independentistes—those new voices who carry the torch of freedom, untainted by the failures of the establishment. These are not names Yale alumni may yet recognize, but they represent the future of a nation that refuses to kneel. To ignore them is to misunderstand Catalonia entirely.

Would Yale invite a leader who abandoned his people's democratic mandate and still call it a lesson in leadership?

Foc Nou per la Independència: L’Hora de l'Acció

El passat mes de gener vaig publicar l'article "Disrupció: El Consell de la República, un Passiu per la Independència?", on exposava la necessitat de fer foc nou per afrontar el camí cap a la independència. Avui, aquest debat no només continua vigent, sinó que es fa més necessari que mai: ha arribat l'hora d'actuar.

 Les institucions amortitzades i el foc nou

 Les institucions autonòmiques, començant per la Generalitat i el Parlament, són mers apèndixs del règim del 78, dissenyades per contenir i neutralitzar qualsevol intent d'alliberament nacional. Aquestes estructures no només han estat assimilades pel sistema, sinó que han esdevingut cadenes que ens impedeixen avançar. L'únic espai institucional que encara conserva un cert potencial són els ajuntaments, per la seva proximitat a la població i perquè, en algunes localitats, encara poden ser eines de contrapoder.

 No obstant això, el que necessitem no és reformar o intentar recuperar el que ja està amortitzat. Necessitem construir de zero. Cal fer foc nou de veritat, sense les brases roents d’un sistema caducat. Aquest foc antic s’ha d’apagar sol, sense que hi aboquem energia que hauríem de destinar a encendre el nou.

 Amb el temps, potser algunes estructures, quan ja siguin cendres, podran aportar elements reutilitzables al nou foc de la llibertat. Però ara, en aquest moment històric, el que ens cal és llenya nova, fresca, que no hagi estat contaminada per les renúncies i pactes amb l’adversari.

 Deixar enrere el passat per construir el futur

 Igual que les institucions autonòmiques, les organitzacions heretades de moviments anteriors també han arribat al seu final. Van complir el seu paper en un moment determinat, però avui ja no són eines òptimes per portar-nos a l’objectiu final. No podem quedar-nos encallats en estructures que han demostrat ser incapaços de conduir-nos a la victòria.

 El poble català és madur i prou fort per impulsar noves organitzacions civils, lluny del control dels partits polítics que han demostrat ser instruments del sistema i no de l’alliberament. La sobirania popular real no pot dependre d’estructures lligades als interessos de qui ens manté sotmesos.

 Els nous moviments i la unitat d’acció

 Per sort, ja tenim projectes emergents que s’han situat fora de la lògica institucional i que treballen amb una mentalitat autènticament descolonitzadora. "Acció Cassandra", "XarxaNOCALLIS" i "CompromísDUI" en són alguns exemples. Aquests moviments, juntament amb molts patriotes lliures i altres iniciatives que van sorgint, estan aportant llenya nova per encendre el foc de la independència. No necessitem una sola estructura uniforme, sinó una diversitat d’iniciatives que avancin en la mateixa direcció.

 L’important és entendre que la independència només arribarà si la construïm nosaltres. Cap institució espanyola, europea o cap actor extern vindrà a donar-nos-la. Això significa que no podem seguir esperant solucions màgiques ni missatges d’esperança buida. Si volem guanyar, cal que assumim plenament la responsabilitat de la lluita.

 Reactivar els dos milions de patriotes del Primer d’Octubre

 El Primer d’Octubre de 2017, més de dos milions de catalans vam votar per la independència en condicions de repressió i violència. Aquella energia segueix latent, esperant un lideratge clar i una estratègia guanyadora. Molts d’aquells patriotes que es van mobilitzar estan disposats a tornar a l’acció si es presenta un camí creïble i efectiu. Però això requereix abandonar els egos, les lluites internes i les disputes estèrils.

 El camí de la independència no és un projecte personal ni de petites capelletes, és un objectiu col·lectiu. Ens cal un compromís ferm per treballar plegats, sense que les diferències de matisos ens impedeixin sumar forces.

 L’hora de l’acció

 El temps de la retòrica ha passat. Ara és l’hora de l’acció. No podem seguir esperant que el sistema es reformi sol, ni confiar en actors que han demostrat ser part del problema. Els Països Catalans només seran lliures si treballem per la seva descolonització de manera efectiva i decidida.

 Hem d’assumir la responsabilitat històrica de la nostra generació i posar-nos en marxa. Qui vulgui continuar lligat a estructures mortes, que ho faci. Però els que volem guanyar sabem que el futur depèn de la nostra capacitat d’organitzar-nos, actuar i persistir fins a la victòria final.

 Foc nou, compromís ferm i acció decidida. Això és el que ens cal. Ara és el moment. 

Som-hi !!!

Disrupció: El Consell de la República, un Passiu per la Independència?

Acabo de llegir l’article “Disruption” publicat a ParlemClar.cat. Tot i que comparteixo la valoració inicial dels fets exposats per Alfons Durán-Pich, discrepo profundament de la seva conclusió final. Per això, crec necessari fer algunes puntualitzacions i reflexions sobre el paper del Consell de la República i la seva viabilitat com a eina per assolir la independència dels Països Catalans - i no només de Catalunya.

Abans de continuar, voldria deixar clars alguns punts:

• Considero que l’autor, Alfons Durán-Pich, és un independentista sense cap mena de dubte.
• Conec i respecto plenament el senyor Jordi Domingo, i comparteixo l’opinió que en té l’autor de l’article.
• En la meva opinió, tots dos són actius importants per assolir la independència.

El Consell de la República: una eina útil o un llast?

En teoria, el Consell de la República havia de ser una estructura per continuar el camí cap a la independència després del Referèndum del Primer d’Octubre de 2017. Però, a la pràctica, s’ha convertit en un passiu més que en un actiu. I aquests són els motius que em porten a discrepar sobre la seva validesa com a eina útil per avançar cap a l’alliberament nacional:

1. Neix d’una gran mentida

   • Ara ja sabem que la seva creació és la continuació d’un engany: els partits que lideraven el procés no tenien ni les condicions ni la voluntat real de fer efectiva la independència.

2. Un model democràtic desmantellat de forma autocràtica

   • Tot i que es va presentar amb una estructura democràtica, l’Assemblea de Representants es va eliminar unilateralment, cosa que denota una manca total de transparència i credibilitat.

3. Gestió dubtosa dels recursos financers

   • Molts patriotes van fer aportacions econòmiques al Consell de la República amb la confiança que aquests diners es destinarien a la lluita per la independència.
   • No obstant això, la gestió financera d’aquests recursos no ha estat transparent i, pel que sembla, tampoc s’ha ajustat als objectius pels quals es van recaptar.

4. Puigdemont no és De Gaulle

   • Malgrat el simbolisme associat a la seva figura, Carles Puigdemont ha tingut una actuació erràtica i ha acabat retornant a la dinàmica partidista.
   • La credibilitat del Consell de la República entre els 1.900.000 catalans que van votar l’1-O però que no s’hi van inscriure és pràcticament nul·la. Això és un símptoma clar del seu fracàs.

5. Cal trencar amb els responsables de la traïció de l’1-O

   • Si realment volem avançar cap a la independència, cal tallar qualsevol vincle amb els responsables de la traïció que va seguir al referèndum. I el Consell de la República n’és una extensió.

6. Necessitem una nova organització, transversal i independent dels partits

   • Per fer el camí cap a la independència, cal una estructura totalment nova amb base popular i transversal, sense la participació directa ni indirecta dels partits polítics en la seva gestió.
   • Aquesta organització ha de ser un interlocutor vàlid per les accions representatives que calgui impulsar en el futur.

Cal passar pàgina i començar de nou

El Consell de la República és una etapa superada. Per poder avançar, cal deixar-lo enrere i construir una nova estructura que generi il·lusió i credibilitat entre els independentistes.

És hora de sumar forces amb foc nou… de veritat.

Prou de Queixes, és l’Hora d’Actuar per la Independència!

Catalans, patriotes, descolonitzadors dels Països Catalans: el temps juga a favor de l’enemic. Mentre nosaltres continuem mirant enrere, explicant històries de 1714, denunciant l’ofec del català o lamentant l'erosió demogràfica, el món segueix avançant. I hem de ser clars: el món no ens escolta. No estem en el mapa de les preocupacions internacionals. Si volem que hi estiguem, hem de posar-nos en marxa ara.

Ja n’hi ha prou de plorar les nostres ferides i de queixar-nos com si fossin novetats. Tots coneixem la repressió brutal que vivim des de fa segles. Tots sabem que la Generalitat actual, comandada pel PSOE al principat i PP -amb l’ajut de Vox- al País Valencià i a les Illes, no és més que una extensió del poder espanyol a casa nostra. I, sí, tots hem estat traïts pels que van prometre ser aliats: Junts, ERC i la CUP i associacions de la societat civil com ANC i Omnium. Des del 2017, han demostrat que no estan al costat del poble, sinó al costat del poder que ens sotmet. Però això ja no ens pot sorprendre. Ara és el moment d’alçar-nos, de construir-nos i d’avançar sense mirar enrere.

Història i Denúncia: Necessàries, Però Insuficients

És cert que hem de mantenir viva la memòria. Hem de continuar denunciant el colonialisme, l'ofec lingüístic i cultural, i la manipulació demogràfica que l’estat espanyol promou descaradament per diluir-nos. Però no podem quedar-nos només aquí. Explicar la nostra història al món és útil, però inútil si no hi ha acció. El món no farà res per nosaltres, i cap país vindrà a salvar-nos. Si no lluitem, ningú no ho farà en el nostre lloc.

Xarxa NOCALLIS: Un Crit d’Acció

La Xarxa NOCALLIS ha nascut precisament per deixar enrere aquesta mentalitat de derrota i començar a construir la independència de manera activa. No estem aquí per llepar-nos les ferides; estem aquí per treballar junts per alliberar els Països Catalans. La independència no arribarà si ens limitem a explicar com d’injust és el sistema, com de traïts ens sentim o com de desbordants són les injustícies que patim. La descolonització, i amb ella la independència, només arribarà si ens organitzem, si treballem, si som valents i si actuem.

És hora de despertar, de passar de la queixa a l’acció. Necessitem un pla a curt termini, un full de ruta per reactivar el moviment independentista amb força, amb claredat i sense distraccions. Cada minut que passem lamentant-nos és un minut que Espanya i França utilitzen per enfortir la seva dominació.

Per a Què Lluites, Patriota?

Si només vols llepar-te les ferides, quedar-te a casa és més còmode. No calen sacrificis ni riscos per lamentar-se. Però si el teu objectiu és la llibertat, la descolonització, llavors el moment de quedar-se quiet ha passat. Ara toca actuar.

Construïm les eines per alliberar-nos. Comencem per l’organització, perquè sense organització no hi haurà victòria. Avancem amb estratègies clares, pràctiques i operatives. Mobilitzem-nos per posar en marxa les accions necessàries. Ho vam prometre, i ho complirem. No perdem més temps.

El Temps No Juga al Nostre Favor

La història ens ha ensenyat moltes lliçons. Però hi ha una cosa clara: el temps perdut és un regal per l’enemic. Cada any que deixem passar sense avançar és un any més de repressió, d’erosió de la nostra identitat i de dilució de la nostra força com a poble. Ens estan intentant aniquilar, no amb armes, sinó amb el pas del temps.

És hora de dir prou. Prou de queixar-nos. Prou de dividir-nos. Prou de mirar enrere sense caminar endavant. Alcem-nos, treballem i lluitem per la llibertat. No pel passat, sinó pel futur.

Catalans, avancem cap a la independència! Els Països Catalans no seran lliures fins que ho fem nosaltres mateixos.

Aquest article és un crit d’alerta i una invitació a l’acció. No deixem que el temps ens guanyi. Organitzem-nos, treballem i lluitem per la independència total i la descolonització dels Països Catalans. Ara, més que mai, és el moment.

Entreu a la Xarxa NOCALLIS !!!

xarxanocallis@gmail.com

La XARXA de NOsaltres els patriotes CAtalans LLIureS

L’ANC vol trobar la manera de “canalitzar l’energia desfermada de les masses.”

 Francament, ja fa temps que han perdut la seva oportunitat. Van ser partícips i còmplices necessaris de la gran traïció del 2017. Per què hauríem de confiar-hi ara?

 Estem davant d'una organització que ha estat manipulada fins al moll de l'os, especialment pels partits polítics que, en algun moment, van ser independentistes. Si us plau, deixeu d'enganyar els catalans amb falses esperances que, al final, només acabareu diluint. L’ANC és plena de manipuladors, mentiders, botiflers i traïdors. Això no és opinió, és una realitat que els fets corroboren.

 Potser ara, després de tot, han trobat la determinació de treballar per la independència. Però el problema és que arrosseguen un passat ple de mentides i traïcions que ens han dut fins a l'atzucac on som avui. Figures com ANC, Puigdemont, Junqueras, els cupaires i altres que vénen del passat recent han perdut la seva legitimitat. Si de debò volen ajudar, que deixin el lideratge a noves veus, a qui tingui noves energies i, sobretot, estigui lliure del pes d’aquest passat recent. Només aleshores podran sumar, però que no entorpeixin més la lluita amb promeses buides que només acaben confonent i desmobilitzant aquells que, de bona fe, encara els creuen.

 Els Països Catalans no tenen temps per perdre. Un altre engany seria irrecuperable. Per responsabilitat patriòtica, és millor que l’ANC no vulgui liderar res, perquè ja han demostrat que no són dignes de confiança ni capaços de portar-nos a la victòria.

 Aquesta idea de “canalitzar l’energia desfermada” sona sospitosament a mantenir el control sobre un poble que, de fet, ja no vol estar fermat ni un minut més. Si les masses es desfermen, és perquè volen llibertat, no una nova submissió encoberta. I ara, vosaltres, ANC, voleu “canalitzar” aquestes energies? No, gràcies. Les masses sabrem organitzar-nos i alliberar-nos sense el vostre guiatge.

https://www.vilaweb.cat/noticies/lenin-lanc-i-lenergia-desfermada-de-les-masses/

Diada Nacional del 11 de Setembre de 2024: Un Nou Horitzó per als Països Catalans

Demà dimecres 11 de setembre celebrem la Diada Nacional de Catalunya, un dia per recordar la resistència de 1714 i la força del nostre poble davant la repressió. Avui, aquesta commemoració es converteix en una crida urgent a mirar cap al futur amb determinació i un nou horitzó que abasta tots els Països Catalans. La nostra lluita no es limita a Catalunya, sinó que s’estén a tota la nostra nació, a tots els Països Catalans.

 En aquest moment crucial, som testimonis d’un canvi de rumb. La pantomima d’autonomia que ha caracteritzat la Generalitat des de la seva restitució el 1978 s’ha acabat. Per fi, els catalans lliures, i aquells que encara no ho són, hem d’obrir els ulls i descolonitzar-nos de manera decidida. No podem continuar deixant-nos enganyar per institucions que mai han tingut com a objectiu la recuperació de la nostra independència. Ara és el moment d'auto-organitzar-nos fora de les estructures partidàries que perpetuen la nostra subordinació.

 El camí cap a la llibertat no serà fàcil ni ens regalaran la nostra independència. Hem d'estar disposats a donar-ho tot, sabent que ningú ens la regalarà; l’hem de prendre amb les nostres pròpies mans. Els enemics de la llibertat intentaran dividir-nos amb mentides, falses acusacions i campanyes per enfrontar-nos entre nosaltres. Hem d'estar preparats per defensar-nos d’aquests atacs amb fermesa i unitat.

 Cada pas que fem, cada decisió que prenem, no només és per nosaltres. Som responsables davant les generacions futures, dels nostres fills i nets. Hem de deixar-los una herència de Països Catalans lliures i descolonitzats. La història ens jutjarà per si vam tenir la valentia i la determinació per alliberar el nostre poble.

 Aquesta Diada, celebrem la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra identitat amb el convenciment que aviat podrem celebrar el dia de la Independència. El nostre objectiu no és una simple festivitat anual, sinó un compromís actiu per convertir aquest dia en un preludi de la nostra llibertat definitiva.

 I per damunt de tot, hem de creure en la nostra causa. Si no som nosaltres qui creiem en la nostra llibertat, ningú més ho farà per nosaltres. La GIC – Guia per a la Independència dels Països Catalans, que es presentarà properament, podria ser  una eina clau per ajudar a canalitzar aquest esperit en accions concretes. És hora que els patriotes catalans ens mobilitzem, organitzem i actuem per assolir la victòria que tant de temps ens ha estat negada.

 Aquest 11 de setembre, alça’t, celebrem i creiem en la nostra llibertat. Estem més a prop que mai de fer realitat el somni d’un futur lliure per als Països Catalans.

Carta oberta de resposta a @KRLS - President Carles Puigdemont

 Aquesta es la meva resposta a la Carta del M.H. President Carles Puigdemont (@KRLS) publicada en el dia d’avui 3 d'agost de 2024 a Vilaweb.

Benvolgut Carles voldria aclarir alguns punts i fer algunes precisions que considero importants. No sé si hi han pocs o molts catalans que les comparteixin. Senzillament es la meva opinió, la visió que tinc jo i no voldria que ens desviéssim de la missió que ens hem encomanat un grup de catalans. Aquestes opinions son les meves.

Parles del conflicte entre Catalunya i Espanya. Comencem malament, el conflicte a que suposo et refereixes es el conflicte que hi ha des de fa mes de Tres-cents anys entre catalans del Països Catalans (PPCC) i els colonitzadors del que actualment en diem Espanya i França.

En la meva opinió no es té de parlar de res que no sigui de la independència, cosa que nomes s’aconseguirà el dia que es puguin expulsar els colonitzadors de tots el Països Catalans. Parlar d’objectius i èxits amb amnisties, indults i coses d’aquestes només es de traïdors i covards. No es va fer el 1O per guanyar indults i amnisties. Es va fer per guanyar la independència, la resta es desviar l’atenció d’un fracàs personal dels nostres polítics amb tu al davant.

Parlar d’internacionalització es molt maco i valuós pels qui nomes us mireu el melic, però el mon es molt gran i pots estar segur que, tot i els teus esforços per convèncer-nos del contrari, ara no hi ha cap país -tret d’Espanya i podria ser que França- que tingui alguna agenda amb la descolonització i alliberament dels Països Catalans.

Plega, ja has fet feina, no gaire bona ni exitosa però molta. Estàs envoltat de “vividors professionals de la política” que tot el que fan es embolicar tot el que te a veure amb la independència i descolonització del Països Catalans.

La decisió d’ERC de votar un president socialista anticatalà -i vergonyosament defensor del 155- es tant rastrera com la de l’any passat  de votar a un president a Espanya per assegurar-ne la governabilitat i deixant-te enganyar múltiples vegades amb falses promeses seguides -de les que a dia d’avui no s’ha complert cap- i tot per guanyar cadires i pagues. Egoistes !!!

La teva detenció a mi no em fa ni fred ni calor. Ets el paio que va entusiasmar els catalans de bona fe amb la possibilitat de la independència i després sense cap raó -com no sigui la teva covardia i traïció- ens vas negar tota possibilitat de veure aquest somni fet realitat, i el que es pitjor després d’haver estat apallissats i menyspreats per les forces d’ocupació. Això nomes té un nom: TRAICIÓ.

Estic segur que n’estàs penedit, però ja es tard, passaràs a la historia de Catalunya com el “traïdor president dels vergonyants 54 segons d’independència”. Ho sento, parlen els fets i no hi ha retòrica que pugui modificar-los.

No et desitjo cap mal, però tampoc bellugaré un dit per tu. Només hi ha un objectiu prioritari i aquest es la independència i descolonització dels Països Catalans.

Et demano que no facis cap “numeret” que pugui fer-nos perdre el temps i distreure’ns del gran OBJECTIU que es la INDEPENDENCIA.

Com deia el meu avi: “la cabra pels seus pecats du els genolls pelats”, com la resta de humans aplica-t’ho.

Alguns anem per feina.

Apa siau!

 

P.D. Nosaltres anem per feina, no ens distreguis. Catalans, si algun dia esteu fora de qualsevol partit, podrem trobar-nos a la @XarxaNOCALLIS – Nosaltres els Patriotes Catalans Lliures. 

Prou de llepar-nos les ferides, ANEM PER FEINA!

 Cada dia passen coses arreu, això és el dia a dia, però no és en el dia a dia que es resoldrà el problema del procés de colonització que rep Catalunya per part dels estats ocupants. Ja n'hi ha prou de simbolismes absolutament ineficaços, que no resolen res per la Independència nacional. El que cal és EXPULSAR ELS COLONITZADORS de casa nostra i deslliurar-nos del jou que portem al damunt des de fa més de tres-cents anys.

 Anem per feina en la lluita o pleguem i deixem-nos de simbolismes que no resolen res. Cal començar a articular projectes i accions que apleguin els patriotes disposats a lluitar realment per assolir la independència de Catalunya. El primer pas vers l'alliberament nacional dels PPCC. Bastim un FERM i VALENT FRONT PATRIÒTIC!

 Avui ESTEM COLONITZATS, cal començar a assumir-ho i dir les coses pel seu nom. La lluita és per deslliurar-nos dels colonitzadors. El món, com ja hem vist amb l'Apel·lació a les Nacions Unides o la intervenció de la Comissió Europea el Primer d'Octubre, no ens resoldrà res que nosaltres no defensem amb FORÇA I DETERMINACIÓ. Cal que ens vegin enèrgics pels nostres objectius. Ja n'hi ha prou de ser bons minyons. Ara cal començar a demostrar que tenim DIGNITAT CATALANA i estem disposats a lluitar per defensar el que és nostre. A qui no li agradi, ja sap on és la porta. Som a Catalunya, i aquí es viu i es viurà EN CATALÀ. És un avís al món. Ja som aquí. Nosaltres, els PATRIOTES CATALANS LLIURES!

Cal lluitar

És clar, absolutament clar que els partits exindependentistes i les organitzacions civils exindependentistes tipus ANC i Òmnium han deixat de tenir en la seva prioritat assolir la independència i l'alliberament Nacional dels Països Catalans.

Ara tan sols es dediquen a llepar-se les ferides i intentar salvar patrimonis, subvencions, sous fora de les seves capacitats reals, i d'altres avantatges i tot plegat vestint-ho de lluita i avanços de la lluita independentista, però és mentida.

Una amnistia no és cap victòria, senzillament és la consumació d'una derrota amb una rendició i humiliació final pel País i pels amnistiats, tot i que no ho reconeixeran mai.

El tema de la independència el fan servir únicament com esquer per pescar vots i poder de ciutadans de bona fe que encara es creuen que van en aquest camí.

El camí serà llarg, sinuós i dur, ple d'entrebancs, trampes, enganys, traïcions, mentides i lluites fratricides, amb moltes accions de falsa bandera per desacreditar els independentistes lluitadors que de bona fe únicament volem l'alliberament del nostre país. Prou de ser un país colonitzat!.

No ens faran callar. Als patriotes catalans lliures no ens faran callar ni ens aturaran, no hi ha rendició, no acceptem la humiliació com a punt final del camí, ni tampoc com a punt i seguit. Estem en lluita i no pararem fins a la mort o la victòria final. Victòria que només ho serà amb ple alliberament dels països catalans convertint-nos en un Estat sense qualificatius de lliure, independent, associat, federat, confederat..., Senzillament i rigorosament UN ESTAT.

La nostra estratègia és la d'aglutinar els patriotes que estiguin disposats a la lluita, fora de personalismes, oportunismes ni interessats en "fer bullir l'olla" de l'independentisme per aconseguir seguidors i m'agraden a les Xarxes Socials. No, patriotes disposats a arribar al final del camí, escrivint la nostra història i no deixant-la en mans dels polítics professionals.

Prou de paraules boniques i subterfugis per parlar políticament correcte, volem ser un País Lliure, amb un Estat independent. Els lligams amb altres Estats, si cal, ja els decidirem després de forma democràtica entre els ciutadans del nou Estat Català.

Cal fer camí, un pas després de l'altre, sense parar, avançant, amb estratègia i sent conscients que hi haurà molt de joc brut tant per part dels nostres veïns com de molts traïdors venuts a l'enemic.

Organitzem-nos, sense presses, però sense pauses, no deixem que el dia a dia de l'enemic, dels exindependentistes i tota la seva claca ens distreguin del nostre camí.

Pas a pas, acció darrera acció, avancem. Organitzem-nos, comprometem-nos i assolim els riscos sabent que el premi final és l'alliberament pel qual hem lluitat moltes generacions de catalans.

Divulguem la nostra història, difonguem la nostra cultura, defensem el nostre territori, reforcem les nostres lleis, desenvolupem la nostra economia, lluitem per la nostra llengua, comprometem-nos com a poble. Aquests són els pilars sobre els quals hem d'edificar el nostre futur ESTAT.

Aglutinant els esforços de molts patriotes que ja estan treballant de forma anònima i tranquil·la en tots els pilars aconseguirem tenir la força necessària per poder avançar realment en la lluita per l'alliberament.

Per ser català cal "viure en català" agafem la força dels que vivim en català, reforcem i donem valor a tots aquells que, en qualsevol lloc del món on siguin, viuen en català. Només així, amb l'orgull de viure en català per part de tots els catalans construirem el futur sòlit i engrescador de l'Estat Català.

Participem-hi. Participem en la definició estratègica, en l'acció immediata, en l'elaboració del camí cap a l'alliberament nacional. Construïm, estudiem i valorem les actuacions que calen fer en tots els aspectes que un nou Estat requereix. Col·laborem en el projecte més gran que haurà tingut el nostre país en més de tres-cents anys, la construcció del nostre futur com a Estat Lliure.

Val la pena ser-hi!

Ho intentem?

Final de campanya, avui eleccions... i desmuntant el xiringuito

Escric aquest document el mateix dia de les eleccions abans de que s’obrin les urnes per començar l’escrutini. Penso que val la pena escriure això abans de conèixer els resultats per tal de que l’anàlisi no estigui esbiaixat pel resultat mateix de les eleccions.

Com dèiem poc després de quan es van convocar les eleccions, abans de la campanya, hi havia unes actituds molt “estranyes” tant dels partits Ex-I com d’alguns mitjans uns gairebé ometent la presencia i la existència de la candidatura de Aliança Catalana tot i que des de un bon començament totes les enquestes els donaven presencia al Parlament -aquest es el cas per exemple de TV3-, i d’altres amb una campanya per “terra, mar i aire” en contra de AC fent especial èmfasi en que es tracte de un partit de extrema dreta (cosa que no pretenc jutjar, encara que considero totalment fals) -aquest es el cas de Vilaweb amb Partal el capdavant amb en Albano i Josep Costa de claca telonera-.

Tot plegat molt estrany. Hi estat pensant a què era debut aquest acarnissament amb aquesta formació independentista, sense presencia al Parlament i sense una base de afiliats i seguidors tradicionals a tot el territori. Els sondejos inicials els donaven dos o màxim tres escons al Parlament, no crec que això espantés als Ex-I.

Tot i això els d’AC han anat creixent en intenció de vot i cada dia la preocupació des del punt de vista purament electoral ha anat creixent, i a hores d’ara amb les votacions en curs aquesta incògnita encara no ha estat desvelada, falten unes hores per saber-ho i sortir de dubtes per veure la força real amb que AC entra al Parlament.

Soc de la opinió que en Sanchez espera veure si es pot elegir president a Catalunya o si cal anar a noves eleccions. Si això fos així la meva opinió es que en Sanchez no dubtaria de en aquest interval, desprès de les eleccions europees i quan la llei li permeti que ja faci un any de les eleccions generals a Espanya convocar unes noves eleccions generals per desfer-se del jou que representa pel seu partit el tenir de dependre en moltes votacions a Madrid dels Ex-I.

En tot això avui al matí -si, avui dia de les eleccions- s’ha publicat aquest vídeo a youtube en que es parla de la negociació que podria estar duent-se a terme entre els Ex-I i la gent d’en Sanchez per portar Catalunya a una Confederació Espanyola.

Jo no sé si es veritat o no, però “se non é vero é ben trovato”. Especialment en aquest moment que les projeccions de vot sobre AC deuen ser molt diferents de les previstes -pitjors des de l’òptica dels Ex-I i molt millors des de l’òptica de AC- la situació seria molt delicada pel esmentat possible acord si AC, apareix com a una força verdaderament independentista en que es puguin aixoplugar els independentistes de veritat que evidentment quedarien molt decebuts amb els Ex-I per haver-los enganyat i traït una vegada mes.

Hi ha tres coses clares:

• Els Ex-I una vegada mes han demostrat que, a mes de ser mentiders i traïdors, son uns ingenus i no estan capacitats per defensar els interessos estratègics de Catalunya pel seu alliberament davant de ningú.
• En Sanchez els ha ensarronat una altra vegada -recordem que sense pagar gairebé res per endavant ell es president d’Espanya – i d’aquí poc temps s’alliberarà definitivament dels Ex-I a Madrid.
• AC quedarà com a únic referent pel independentisme a Catalunya.

L’escenari polític que pot quedar a Catalunya en l’àmbit independentista REAL quedarà reduït de moment a AC -cosa que penso que no es bona si  no es corregeix en poc temps- i els Ex-I seran mes Ex que mai i caldrà que facin molta feina si volen tornar a poder ser considerats com a independentistes -si es que així ho volen-.

Tinc la sensació que el tema de la Confederació Espanyola que estan intentant construir els Ex-I, i que intentarien vendre -enganyant una vegada mes- com a una Independència “diferent”, la presencia de AC ho està impedint.

Aquest es el motiu que no trobava que justifiques l’acarnissament amb AC, ara ho veig clar ... els hi esta desmuntant el xiringuito.

I amb les eleccions arribà la desinformació

El proppassat dia 18 de març va ser publicat el decret 60/2024 de convocatòria de eleccions al Parlament de Catalunya i la dissolució del Parlament que havia estat elegit el 14 de febrer del 2021, o sigui tres anys i un mes des de les eleccions anteriors.

Un moviment sorprenent després de que pocs dies abans el President amb tota la pompositat del mon digues públicament que aquest any no convocaria eleccions al Parlament.

Que havia passat en el entremig? Molt senzill:

• 1.     (la excusa) els pressupostos del any 2024 no han estat aprovats,
• 2.     l’amnistia i el seu cronograma estaven en el aire, cosa que dificultaria la presentació del President Puigdemont,
• 3.     les propostes realment independentistes alternatives -Clara Ponsatí, Silvia Orriols i Solidaritat- estaven embastades i preparant-se per l’embat electoral a final d’any ó començament del 2025.

Dos mesos després del atzucac produït per l’efecte sorpresa general de la convocatòria de eleccions que ningú esperava per aquestes dates l’escenari es força diferent del esperat per qui ha convocat les eleccions i pels partits autonomistes abans dits de independentistes -ERC, Junts i les CUP- però que els fets han demostrat que de independentistes no han tenen res, doncs tres anys després de les anteriors eleccions, i amb majoria absoluta en el Parlament ara ja dissolt, no han fet cap pas per assolir la independència, ans al contrari, s’han dedicat a reforçar el govern de Espanya considerant únicament els seus interessos partidistes. Aquí trobareu la llista dels diputats de la vergonya.

Per aquesta raó els anomenarem a partir d’ara grup de partits ex-independentistes –“Ex-I” – encara que ells i els seus acòlits segueixin intentant vendre que son independentistes, doncs no, son Ex-Independentistes “Ex-I”.

Evidentment, dels pressupostos no aprovats ningú en parla, ara la qüestió es assegurar-se la cadira pels propers quatre anys.

Sembla que el cronograma de la llei d’amnistia aprovada pel congres espanyol i de moment frenada pel senat no impedirà que el President es presenti a les eleccions com a cap de llista del seu partit amb una cosa que vol fer semblar que es diferent -però no – amb alguns “independents” o millor dit sense carnet del partit.

El President actual i el seu partit tot sembla indicar que perdran molts escons i fins i tot podrien quedar com un element marginal al Parlament.

De la CUP no es preveu cap millora, ans al contrari tot sembla indicar que poden perdre molts mes recolzaments i fins i tot uns quants escons.

Els socialistes son els que sense fer res estan sent beneficiats de la disbauxa dels grups “Ex-I” i estan força tranquils esperant que arribin les eleccions i no els agafi el problema de les mascaretes en que el candidat Illa podria estar-hi implicat.

Aquestes eleccions poden ser especialment decisives pel futur de Catalunya per dues causes Puigdemont i aparició de partits realment independentistes al Parlament. Anem a pams.

Pel President Puigdemont aquestes eleccions poden representar el seu retorn triomfal al Palau de la Generalitat com a President de Catalunya o poden representar la seva amortització definitiva com a líder Ex-I. Si aconsegueix tornar a ser escollit President de Catalunya, seria la seva consagració com a líder recuperat després de la traïció d’Octubre del 2017 i fins i tot podria intentar retornar al camí de la Independència, ja que tot i que el seu partit es clarament Ex-I el President Puigdemont conserva les essències de l’independentisme.

La qüestió es què passarà amb els dos partits independentistes que han assolit les signatures i es poden presentar a les eleccions:

·       Alhora -Clara Ponsatí i d’altres- i

·       Aliança Catalana -Silvia Orriols-

Alhora es el partit de nova creació fundat basant-se en el prestigi de Clara Ponsatí  recolzada per Jordi Graupere i d’altres personatges de la societat civil catalana e independentista. Es difícil que donat el poc temps que han tingut per preparar, desenvolupar i difondre el seu ideari i també el seu programa tinguin una presencia significativa en el Parlament. També caldrà veure l’impacte que pugui tenir el seu enfrontament amb Puigdemont i la seva sortida del “pinyol de Waterloo” tant en l’electorat com en les desqualificacions que puguin succeir en la campanya electoral amb el Ex-I de Junts.

Aliança Catalana liderada per la batllessa de Ripoll -Silvia Orriols- i enemiga declarada per part de tots els grups Ex-I que, amb l’ajut immesurable de periodistes com especialment Vicent Partal -amic del President Puigdemont i  des de el balcó de Vilaweb-, s’han dedicat a desinformar i contra tota ètica periodística estan silenciant aquesta opció política i li han etzibat la etiqueta de “Ultradreta” o “Extrema dreta” amb l’únic objectiu de desacreditar-la davant l’electorat Independentista que se’ls està escapant. Aquí es on apareix la desinformació que denunciem en la capçalera d’aquesta matèria i que especialment des de Vilaweb es practica referint-se constantment a aquesta opció com la “Ultradreta” o la “Extrema dreta”.

Senyors una mica de respecte a la intel·ligència dels lectors.

 

P.D. En aquest vídeo queda de manifest la falta d’objectivitat de Vicent Partal quan parla de Aliança Catalana i Silvia Orriols.

Quan convertim un pas en el fi últim

Molt s’està parlant de l’amnistia, amb mes accions de cara a la galeria que no pas per resoldre el problema real que hi ha a Catalunya. Vàrem ser envaïts i colonitzats per les forces castellanes els segles XVII i XVIII i seguim de la mateixa manera, o millor dit, pitjor.

Deia en l’Oriol Junqueras l’any 2017 abans de ser abduït per les causes espanyola i musulmana que si els espanyols feien presos als líders independentistes això no seria problema perquè al darrera en venien més amb capacitat de lluita fins la victòria final amb la Independència de Catalunya, sense importar quantes vegades es repetís el cicle.

Veient l’obsessió que hi ha en els partits abans independentistes, avui col·laboracionistes espanyols, en el tema de l’amnistia qualsevol des de fora diria que ja han llençat la tovallola de la lluita per la independència.

Actualment aquests partits col·laboracionistes estan obsessionats amb l’amnistia per tal de poder-se presentar novament a les eleccions del proper any -si no hi ha avançament electoral- amb la qual cosa estan convertint l’amnistia en el fi últim dels independentistes. No es això companys, no es això.

Com ja hem dit altres vegades, si es vol assolir la independència de Catalunya- cal fer foc nou amb polítics i partits nous que realment puguin ser creïbles en la seva lluita contra l’invasor que ens ha colonitzat.

Prou de paraules explicant el que passa i posem-nos a treballar per aquest futur, que quan abans comenci a fer camí abans arribarà al seu destí. Estic segur que hi ha patriotes que estan disposats a treballar conjuntament amb l’objectiu únic de la independència de Catalunya. Segur que ja hi ha algú en algun racó de Catalunya o de fora que està treballant en aquest objectiu.

Des d’aquí fem una crida a sumar esforços, sinó, en una lluita de petites guerrilles individuals i desorganitzades, no s’aconseguirà res més que el que ja hem tingut derrotes continuades de mans d’un enemic trampós, mentider i amb forces per poder desacreditar-nos i reduir-nos.

Algú té una estratègia i ganes de fer el camí?

Som-hi!!!!

Cal organitzar-nos

Moltes son les iniciatives de patriotes catalans que de forma individual estan mantenint la flama de la lluita per la independència viva, com a únic objectiu per assolir la plena llibertat del poble català.

Fins ara, i encara per uns mesos mes el tema de conversa es l’amnistia dels processats -amb sentencies fermes o no- com conseqüència del procés que podem anomenar del 1 d’octubre del 17.

Però el verdader objectiu de la lluita està quedant arraconat per molts dels fins ara anomenats independentistes, especialment pels partits independentistes amb representació al Parlament. Això no pot seguir així o morirem com a poble, la nostre historia, cultura, llengua, les nostres lleis, diluint el territori i debilitant la nostre economia.

Som molts els catalans patriotes que volem el millor per la nostre Pàtria, però tenim una sèrie de factors que ens debiliten en front l’adversari: Individualisme i egocentrisme.

Si trobem la forma de, mantenint la personalitat de tots els projectes, aglutinar el projectes existents en diferents àrees, però amb el comú denominador de lluitar per recuperar la independència de Catalunya, sortint del jou en que ens manté Espanya ja haurem donat un gran pas endavant per l’objectiu comú dels patriotes catalans.

El proper any 2024 serà any preelectoral (o potser electoral) a Catalunya, certament aquest fet generarà moltes inquietuds de curt termini, però no resoldrà els problemes de Catalunya amb Espanya. Cal posar-se les piles per treballar i que de cara a les següents eleccions -d’aproximadament 2029- els catalans tinguem una organització sòlida, forta i amb capacitats de lluitar per Catalunya deixant les lluites d’interessos de costat, totalment aparcats. Ah! No hi veig participant en aquest moviment cap dels polítics actualment en actiu i que ja han demostrat amb escreix que no poden guiar Catalunya al lloc on necessita.

Hi serem ! 

Les Veus Silenciades a l'Amnistia: Els Encausats del Procés Independentista Parlen

Aquest sondeig ha estat realitzat amb l'objectiu d'ajudar a aquells que han de prendre la decisió de tancar un acord d'amnistia, proporcionant informació objectiva i directa dels encausats, que serien els principals beneficiaris d'aquest acord. Fins ara, la veu dels encausats no ha estat prou present en el debat públic. Amb aquest sondeig, aquí han expressat les seves opinions i preferències, i així contribuint a un debat més informat i equilibrat.

Les preguntes del sondeig

• 1.     Estàs encausat per algun tema vinculat al procés del 1O, independent de la acció que es jutja?
• 2.     Estàs afiliat a algun partit Polític independentista amb representació al “Congreso de los Diputados” o estàs reben algun sou de la administració pública o la teva empresa rep algun tipus de subvencions?
• 3.     Que prefereixes

a)     Que es signi la amnistia i que tots els processos quedin extingits, tant de represaliats com de policies i que posteriorment els tribunals de la UE arxivin tots els casos a punt de sentencia

b)     No ser amnistiat i poder tornar a fer un 1O o aplicar la DUI i que els processos als tribunals de la UE segueixin el seu camí

• 4.     En el supòsit que es faci la investidura, que penses que caldrà fer a Catalunya els que vulguin de veritat la independència?

a)     Res, acceptar la nova situació, que per generacions serà de sotmetiment a Castella

b)     Treballar per crear un altre organització que pugui aglutinar els independentistes que quedem, sense que hagin participat en els partits actuals i treballar per construir un escenari per la independència en els propers anys.

 Informe de resultats fet per CHATGPT

Considerant el context sobre les preguntes del sondeig podem fer la següent anàlisi detallada:

1. Encausat per algun tema vinculat al procés del 1O: Tots els participants han respost que sí, estan encausats per algun tema relacionat amb el procés del 1O. Això indica que tots els participants estan directament afectats per aquesta situació.
2. Afiliació a un partit polític independentista o recepció de sous de l'administració pública o subvencions: La majoria dels participants (36 de 43) han respost que no estan afiliats a cap partit polític independentista ni reben sous de l'administració pública o subvencions. Es a dir, el 83,7% dels participants han respost que no, mentre que el 16,3% han respost que sí. Això indica que la majoria dels participants no estan directament vinculats amb cap partit polític ni depenen de l'administració pública per a la seva renda.
3. Preferència entre amnistia o no amnistia: La majoria dels participants (30 de 43) prefereixen no ser amnistiats i poder tornar a fer un 1O o aplicar la DUI, i que els processos als tribunals de la UE segueixin el seu camí. Això podria indicar un fort desig de continuar lluitant per la independència, malgrat les possibles conseqüències legals. O sigui que el 69,9% dels participants prefereixen no ser amnistiats i poder tornar a fer un 1O o aplicar la DUI, mentre que el 30,2% prefereixen que es signi l'amnistia.
4. Accions a prendre en cas d'investidura: La majoria dels participants (35 de 43) creuen que, en cas d'investidura, caldria treballar per crear una altra organització que pugui aglutinar els independentistes que quedem, sense que hagin participat en els partits actuals, i treballar per construir un escenari per la independència en els propers anys. Això podria indicar una insatisfacció amb els partits polítics actuals i un desig de canvi en la lluita per la independència. Resumin, el 81,4% dels participants creuen que caldria treballar per crear una altra organització que pugui aglutinar els independentistes que queden, mentre que el 18,6% creuen que no cal fer res i acceptar la nova situació.
5. Dels participants que no estan afiliats a cap partit polític independentista ni reben sous de l’administració pública o subvencions (36 persones):

a)     El 77% (28 persones) prefereixen no ser amnistiats i poder tornar a fer un 1O o aplicar la DUI.

b)     El 22% (8 persones) prefereixen que es signi l’amnistia.

1. 6 Dels participants que estan afiliats a un partit polític independentista o reben sous de l’administració pública o subvencions (7 persones):

a)     El 28,5% (2 persones) prefereixen no ser amnistiats i poder tornar a fer un 1O o aplicar la DUI.

b)     El 71,5% (5 persones) prefereixen que es signi l’amnistia.

Els diputats independentistes de la vergonya

A les passades eleccions autonòmiques del 14 de febrer de 2021 el gran argument dels partits dits independentistes, es a dir Esquerra, Junts i CUP, va ser que demanaven el vot per tal de, en el cas de que si tots junts s’obtenien mes de la meitat dels 135 escons del Parlament,  dur a terme la independència. Van obtenir-ne 74, el 54% del Parlament i per tant tenen, encara avui, la majoria absoluta. Han passat dos anys i 8 mesos, bastant mes de la meitat de la legislatura i el més calent es a l’aigüera.

Aquí hi ha la llista amb noms i cognoms dels actuals 74 diputats autoanomenats independentistes que ens han enganyat.

Recomano de tenir-la a mà per tal de demanar explicacions de forma individual a cadascun d’ells sobre el perquè no han complert amb el mandat majoritari del poble de Catalunya, i en cas de no tenir resposta convincent demanar-los-hi que s’enretirin de la política i deixin pas a altres persones compromeses amb Catalunya i la seva Independència.

Catalunya diu DUI. I així ho va votar el 2017 i ho va confirmar el 2021.

Grup Parlamentari d'Esquerra Republicana

Sr. Josep M. Jové Lladó

Sra. Marta Vilalta i Torres

Sr. Jordi Orobitg i Solé

Sr. Jordi Albert i Caballero

Sr. Pere Aragonès Garcia

Sra. Irene Aragonès Gràcia

Sra. Ana Balsera i Marín

Sr. Jaume Butinyà i Sitjà

Sra. Alba Camps i Roca

Sr. Carles Castillo Rosique

Sr. Bartomeu Compte Masmitjà

Sra. Jenn Díaz Ruiz

Sra. Najat Driouech Ben Moussa

Sr. Ferran Estruch i Torrents

Sra. Margarida Feliu Portabella

Sr. Juli Fernàndez Olivares

Sra. Montserrat Fornells i Solé

Sra. Jordina Freixanet i Pardo

Sr. Adrià Guevara i Figueras

Sra. Ángeles Llive Cruz

Sra. Lluïsa Llop i Fernàndez

Sr. Engelbert Montalà i Pla

Sr. Pau Morales i Romero

Sra. Mònica Palacín i París

Sr. Oriol Pallissó Balanyà

Sra. Neus Ramonet i Sucarrat

Sr. José Rodríguez Fernández

Sra. Raquel Sans Guerra

Sra. Anna Torrentà Costa

Sra. Alba Vergés i Bosch

Sr. Eugeni Villalbí Godes

Sra. Maria Jesús Viña i Ariño

Sr. Ruben Wagensberg Ramon

 

Grup Parlamentari de Junts per Catalunya

Sr. Albert Batet i Canadell

Sra. Mònica Sales de la Cruz

Sr. Josep Rius i Alcaraz

Sra. Jeannine Abella i Chica

Sr. Pere Albó Marlés

Sr. Jaume Alonso-Cuevillas i Sayrol

Sra. Maria Antònia Batlle i Andreu

Sra. Susanna Bazán i López

Sr. Joaquim Calatayud Casals

Sr. Joan Canadell i Bruguera

Sra. Cristina Casol Segués

Sr. Antoni Castellà i Clavé

Sr. Francesc de Dalmases i Thió

Sra. Anna Erra i Solà

Sra. Mercè Esteve i Pi

Sr. Jordi Fàbrega i Sabaté

Sra. Anna Feliu Moragues

Sra. Glòria Freixa i Vilardell

Sra. Judit Guàrdia i Torrents

Sr. Joaquim Jubert Montaperto

Sra. M. Assumpció Laïlla Jou

Sra. Aurora Madaula i Giménez

Sr. Jordi Munell i Garcia

Sra. Irene Negre i Estorach

Sr. Lluís Puig Gordi

Sr. David Saldoni i de Tena

Sra. Maite Selva i Huertas

Sr. Francesc Ten i Costa

Sra. Judith Toronjo Nofuentes

Sr. Ramon Tremosa Balcells

Sra. Ester Vallès Pelay

Sr. Salvador Vergés i Tejero

Grup Parlamentari de la Candidatura d'Unitat Popular - Un Nou Cicle per Guanyar

Sra. Maria Dolors Sabater i Puig

Sr. Dani Cornellà Detrell

Sra. Mar Ampurdanès Gutiérrez

Sra. Basha Changue Canalejo

Sra. Laia Estrada Cañón

Sra. Nogay Ndiaye i Mir

Sr. Xavier Pellicer Pareja

Sr. Carles Riera Albert

Sra. Montserrat Vinyets Pagès

Amnistia... la paraula màgica, per mi no cal, gracies.

El 2017 no es va lluitar i arriscar fins hi tot la integritat física de molts catalans perquè sis anys després s’estigui negociant el perdó per part d’Espanya pel que es va fer. Una amnistia sense reconeixement públic de les atrocitats fetes pel govern d’Espanya nomes serveix per blanquejar les conseqüències de la acció del govern d’Espanya l’octubre del 2017.

A veure si ens entenem, es fa el 1O “amb totes les conseqüències” per tal de avançar capa a independència i sis anys després ens trobem negociant perquè ens perdonin els càstigs infligits com a conseqüència de la nostra acció plenament conscient?

No, no es això, companys. Lluitar per després demanar perdó no es lluitar per la Independència de Catalunya, es fer coses per veure que passa i si surt bé perfecte, però si pel que sigui no consumem el nostre objectiu (perquè realment si el vàrem aconseguir, el que passa es que no es va consumar) i tenim  represàlies aleshores demanem perdó. Repeteixo, no es això companys.

Tots els patriotes que van posar-se davant les forces espanyoles, i que després van seguir dient-hi la seva en manifestacions i altres accions ho feien a canvi de res, o millor dit si, a canvi d’anar cap a la independència de Catalunya i sabien els riscos que corrien. Que Espanya, intentaria reprimir i fer represàlies ja es sabia. Cap sorpresa.

I ara, quan la lluita continua i els ciutadans hem demostrat als partits que sense nosaltres no son res – a les eleccions del 23 de Juliol els partits independentistes han perdut mes de un milió de vots respecte del 1O- ara l’objectiu es la amnistia... no, amb mi que no hi contin. Res a celebrar

A qui beneficiaria aquesta possible amnistia?

•       Primer de tot als polítics que ens van deixar tirats el 27 d’octubre del 2017 amb la no proclamació de la República Independent de Catalunya i que, en lloc de fer un pas al costat com tocaria, volen seguir repartint les cartes en el moviment independentista. Per mi no cal, calen nous lideratges compromesos i que no ens enganyin.
•       Beneficiaria a ciutadans fora dels partits polítics que es van arriscar conscientment i que encara avui estan reben les represàlies – poden agrair-li al MHP Puigdemont per haver-se tirat enrere en la proclamació de la República. No tinc gaire clar si aquests represaliats prefereixen la amnistia o un altre 1O que arribes a bon port.
•       I per últim a qui mes beneficiaria l’amnistia es al Reino de Espanya i al seu govern de torn. Estem en un moment en que començaran a aparèixer sentencies de diferents tribunals Europeus que molt probablement condemnaran al Reino de Espanya per les atrocitats fetes els mesos de setembre i octubre de 2017 i en el període d’aplicació del 155 en que van destrossar moltes de les estructures operatives de Catalunya.

Menció apart mereixen els ciutadans patriotes que per diferents mitjans ja han dit públicament que no volen ser amnistiats, ja que volen, i amb molta raó, defensar-se fins el final i que la veritat aflori i el Reino de Espanya, si es condemnat com tot sembla indicar, que pagui pel que va fer i que quedi de manifest que els catalans tenim el dret a decidir el nostre futur com a poble.

El que cal negociar es de quina manera, amb garanties democràtiques i amb supervisió internacional, els catalans decidirem el nostre futur, la resta molt de soroll i com diu la dita: “qui dia passa, any empeny”, a seguir a Espanya i el polítics a seguir vivint  a costa dels altres, a molts del quals no els arriben els diners per arribar a fi de mes.