Patriotes i No Patriotes: la frontera invisible que decideix el nostre futur

 Hi ha paraules que porten dins seu un pes històric i moral immens. Una d’aquestes paraules és PATRIOTA. Dir d’algú que és patriota català no és simplement reconèixer-li un sentiment, ni tampoc un mer desig: és assenyalar una actitud vital, una manera de ser i d’actuar arrelada en la consciència que els Països Catalans són una nació colonitzada, sotmesa i espoliada, i que cal lluitar per posar fi a aquesta situació.

 El patriota no és aquell que s’omple la boca de banderes o proclames buides. El patriota és qui, amb coherència, coratge i compromís, reconeix que vivim colonitzats i s’hi enfronta, cadascú a la seva manera i amb les seves forces. Pot ser un militant actiu o un ciutadà anònim; pot actuar en l’espai polític, en el cultural, en l’econòmic o en el social; pot resistir parlant sempre en català o construint estructures alternatives. Però el que defineix el patriota és, sobretot, la seva consciència i la seva determinació a caminar cap a la llibertat.

 Ara bé, davant d’aquesta realitat, hi ha qui no pot ser considerat patriota. I no parlem d’etiquetar persones per caprici o per venjança, sinó de fer evident que, en una nació sotmesa, hi ha una frontera que separa aquells que volen la llibertat dels que, de manera voluntària o involuntària, contribueixen a perpetuar la colonització.

 Dins d’aquest camp dels NO PATRIOTES trobem tres perfils que cal conèixer i entendre: els enemics, els traïdors i els mentalment colonitzats.

 Els enemics: la cara visible de la dominació

 Els enemics són fàcils d’identificar, perquè actuen a cara descoberta. No amaguen el seu objectiu: volen Catalunya sotmesa i integrada a Espanya o a França.

 Ells són els qui neguen el dret a l’autodeterminació i criminalitzen qualsevol intent d’exercir-lo. Són els qui redacten lleis i sentències que retallen els nostres drets, que ataquen la llengua i la cultura catalanes, que intenten convertir-nos en una comunitat folklòrica sense veu pròpia. Són també els qui vesteixen toga o uniforme i utilitzen el poder judicial o la força policial per reprimir, multar i empresonar catalans pel simple fet de defensar la seva nació.

 Però la seva acció no s’acaba aquí. Els enemics són també els qui defensen i executen l’espoli econòmic que cada any drena desenes de milers de milions d’euros de Catalunya cap a altres territoris. Són els qui impulsen polítiques de substitució cultural i lingüística, fent del castellà o del francès les llengües dominants i relegant el català a un paper secundari. I, més enllà de tot això, són aquells que promouen polítiques migratòries pensades no per integrar persones, sinó per diluir demogràficament la població catalana fins a desdibuixar-la.

 L’enemic no dissimula: et diu a la cara que no ets lliure i que no tens dret a ser-ho.

 Els traïdors: l’engany més corrosiu

 Més difícils de detectar, però sovint més perillosos, són els traïdors. Perquè no es presenten com a enemics, sinó com a patriotes.

 El traïdor parla d’independència, però sempre ambigüament. Sempre és massa d’hora o massa tard. Sempre falta alguna condició abans d’actuar. El traïdor proclama grans paraules mentre es dedica a gestionar obedientment les institucions autonòmiques imposades pel colonitzador, com si aquestes fossin sobirania real.

 Ells són els que, en nom de la llibertat, han ofert al poble fulls de ruta que mai no han conduït enlloc. Són els qui han pactat amb els governs espanyols o francesos a canvi d’engrunes, d’uns pressupostos o d’unes cadires. Són els qui, quan la repressió colpeja, miren cap a una altra banda o redueixen el patiment dels represaliats a una anècdota.

 El traïdor té un paper essencial per a l’enemic: és el que manté viu l’autoengany. És qui aconsegueix que molts catalans creguin que la llibertat és a tocar, mentre a la pràctica tot queda paralitzat. El traïdor és l’engany fet persona: fa veure que és patriota, però treballa perquè mai no ho siguem.

 Els mentalment colonitzats: la gàbia invisible

 Finalment hi ha un tercer perfil, sovint més silenciós però molt extens: els mentalment colonitzats. No són enemics declarats ni traïdors que actuen amb mala fe, però tampoc poden ser considerats patriotes.

 Són els qui han crescut dins el relat imposat per l’Estat i l’han assumit com a normalitat. Veuen l’autonomia com un règim just i suficient. Es defineixen com a espanyols o francesos sense qüestionar què hi ha darrere d’aquestes identitats polítiques. Alguns parlen majoritàriament en castellà o en francès, però també n’hi ha molts que parlen sempre en català i, tot i així, no són conscients que viuen en un país colonitzat.

 Aquest és un punt important: no cal parlar castellà per ser mentalment colonitzat. Es pot parlar català cada dia i, alhora, acceptar la colonització com si fos natural. El que defineix el colonitzat no és la llengua que usa, sinó la manca de consciència.

 El mentalment colonitzat viu dins una gàbia invisible. No veu que l’Estat li pren recursos, li reprimeix la llengua i li nega el dret a existir com a nació. Per això, no actua. Però hi ha un element esperançador: si arriba a prendre consciència de la colonització, té tots els números per esdevenir patriota.

 No es tracta de catalogar, sinó de despertar consciències

 Ara bé, cal ser clars: l’objectiu d’aquesta reflexió no és repartir carnets ni establir un registre fix que classifiqui catalans entre bons i dolents. El propòsit és molt més profund i molt més noble: ajudar cada persona a posar-se davant del mirall de la seva consciència i decidir en quin costat vol estar.

 Perquè la frontera que separa els patriotes dels no patriotes no és un mur de pedra, sinó una línia moral i de consciència. I cadascú té la llibertat de travessar-la.

El que volem és que tothom reflexioni:

•  Ets conscient que vius en una nació colonitzada?
•  Vols sortir d’aquesta situació o et conformes amb ella?
•  Et reconeixes en el discurs dels enemics, en les promeses buides dels traïdors o en la comoditat inconscient dels colonitzats?
•  O bé vols ser part d’aquells que, amb totes les dificultats, lluiten per la llibertat?

 No es tracta de jutjar amb el dit acusador, sinó de despertar consciències adormides.

 La frontera decisiva

 En definitiva, hi ha una frontera que defineix el nostre futur com a poble: PATRIOTA o NO PATRIOTA.

•  El patriota sap que els Països Catalans són colonitzats i treballa per alliberar-los.
•  El no patriota, sigui enemic, traïdor o mentalment colonitzat, contribueix amb la seva acció o amb la seva inacció a mantenir la cadena.

 El repte que tenim no és només assenyalar enemics i traïdors, sinó sobretot aconseguir que els mentalment colonitzats obrin els ulls i facin el pas cap a la consciència. Perquè cada català que desperta i es reconeix patriota és un graó més en el camí de la descolonització.

 La independència no serà mai fruit de quatre líders, sinó d’un poble sencer que sap qui és i què vol. I per això és tan important posar en valor aquesta paraula: PATRIOTA. Perquè no hi ha major honor ni major responsabilitat que ser-ho.

 Conclusió

 Catalunya no serà lliure mentre els enemics, els traïdors i els mentalment colonitzats marquin el ritme de la nostra història. La llibertat només arribarà quan els patriotes, conscients i decidits, siguin majoria i actuïn amb fermesa.

 Aquest article no vol condemnar ningú, sinó convidar a tothom a fer-se una pregunta senzilla i alhora decisiva: on vols estar?

Vols viure còmode dins la colonització o vols lluitar, amb dignitat, per sortir-ne?

 La resposta a aquesta pregunta és la que ens definirà, com a persones i com a nació.

FOC NOU PER LA INDEPENDÈNCIA: LA LLAVOR HA COMENÇAT A GERMINAR

El passat mes de febrer vaig publicar un article que començava amb un clam: calia encendre un nou foc per la independència. Una crida a actuar, a organitzar-nos des de zero si calia, i a abandonar qualsevol esperança dipositada en unes institucions catalanes ja totalment colonitzades per l’Estat espanyol. Aquell crit era directe: les estructures oficials actuals ja no serveixen a la causa de l’alliberament.

Avui, només uns mesos després, podem afirmar amb més força que la llavor ja ha estat sembrada i comença a germinar. Alguns moviments compromesos amb la descolonització real i la ruptura estratègica ja són plenament actius. Entre ells:

• Acció Cassandra, que reivindica la radicalitat democràtica, la insubmissió a les estructures colonials i la urgència d’una acció directa, trencadora i col·lectiva, des de la desobediència activa i la mobilització intel·ligent.

• Xarxa NOCALLIS, una xarxa de patriotes que treballen des de la consciència nacional i la fermesa ideològica per construir una estratègia de resistència i acció. Una iniciativa que rebutja frontalment el processisme, el pactisme estèril i la submissió institucional, i que aposta per la descolonització integral i per un estat català lliure.

• I ara també, com a novetat important, la posada en marxa de ParlamentLliure.cat, una proposta constituent impulsada des de la base, que neix amb voluntat de substituir l’autonomisme per una veritable estructura sobirana, oberta i participativa.

Aquestes iniciatives no estan contaminades pel sistema. No busquen legitimar unes institucions catalanes captives de la Constitució del 78, sinó oferir una alternativa real. Aquest és el veritable foc nou. Tot projecte que parteixi de marcs institucionals controlats, o que mantingui vincles amb l’autonomisme i les seves variants disfressades, no forma part del camí de la llibertat.

I encara més esperançador: sabem que hi ha altres iniciatives en gestació, treballant discretament. Aquesta efervescència indica que el cicle de submissió s’acaba, i que una nova fase s’està construint des de fora del sistema i amb voluntat de victòria.

Ara és l’hora de consolidar aquest espai insubornable, de connectar projectes que comparteixen objectius clars i valors irrenunciables. La independència de Catalunya no vindrà des de dins del règim. La construirem des de fora, amb una estratègia pròpia i amb determinació.

La llavor ha estat sembrada. Ara, toca regar-la. I protegir-la.

Endavant amb foc nou. Endavant amb llibertat.

Escletxa d’oportunitat per als Països Catalans en l’escenari global

                                            

La situació geopolítica actual ens ofereix una finestra d’oportunitat que no podem ignorar. Enmig del desgavell de l’OTAN, la creació d’un exèrcit paneuropeu i la reconfiguració del poder mundial, els estats i els pobles que saben moure's amb intel·ligència estan trobant el seu espai. Nosaltres, els Països Catalans, hem de fer el mateix.

El que està passant a Ucraïna i les seves conseqüències geoestratègiques demostren que els moments de crisi global sempre han estat la llavor del naixement de nous estats. Ho hem vist al llarg de la història, i ara mateix, mentre els grans actors internacionals estan centrats en les seves pròpies tensions i guerres híbrides, hi ha un marge de maniobra que podem aprofitar.

Tanmateix, el nostre punt de partida és radicalment diferent del d’altres nacions emergents: som un poble colonitzat, sense govern propi i amb les nostres institucions capturades pels mateixos que ens sotmeten. No podem comptar amb cap dels qui ocupen el poder als nostres territoris, perquè no treballen per la nostra llibertat, sinó per perpetuar l’ordre establert.

Som el poble sol, però no som un poble derrotat.

Tenim una llengua pròpia que ha resistit segles de persecució, una cultura rica i una història mil·lenària que ens defineix. Som una potència econòmica dins l’Europa occidental i formem part d’un territori estratègic al Mediterrani. Tot i els intents de minoritzar-nos i diluir-nos amb onades migratòries dirigides, seguim vius. Però cal entendre que la nostra situació no és estable: ens volen fer desaparèixer com a nació i el temps no juga a favor nostre si no actuem.

✅ Què podem fer?

• Assumir que no tenim Estat i no esperem res de qui ens governa. L’únic poder real que tenim és la nostra capacitat d’organització i mobilització. Qui esperi que el procés d’independència vindrà des de les institucions, només veurà com ens desmunten peça a peça.
• Construir lideratges propis, des de la societat civil. Els nostres líders polítics ens han traït i s’han integrat al sistema colonial. Cal generar nous lideratges que treballin per la independència real, sense pactes amb l’enemic.
• Internacionalitzar el nostre cas de manera intel·ligent. Ara que les estructures de poder a Europa es debiliten i l’atenció està centrada en altres conflictes, tenim l’oportunitat de situar-nos en el debat global sobre les nacions sense Estat. No com un simple "regionalisme", sinó com un poble colonitzat que reclama el seu dret a existir.
• Crear estructures de resistència i sobirania. No podem esperar a tenir un Estat per actuar com un Estat. Necessitem construir xarxes pròpies d’intel·ligència, economia, defensa cultural i diplomàcia informal. Cada estructura que creem fora del control de l’enemic és un pas cap a la independència efectiva.
• Observar i actuar en el moment adequat. Els equilibris de poder al món estan canviant ràpidament. Altres nacions com els kurds o els drusos ho estan intentant aprofitar. Quan hi hagi una crisi forta a Europa que desestabilitzi l’ordre actual, només sobreviuran aquells pobles que estiguin preparats per fer el pas.

📢 Ara és el moment de definir-nos. Si esperem que ens concedeixin res, desapareixerem. Però si ens organitzem i juguem bé les nostres cartes en aquest escenari de caos global, podem convertir aquesta crisi en l’inici de la nostra alliberació.

No esperem. Actuem. 🔥

La farsa del vot a Catalunya: una eina de submissió

 

En els darrers 50 anys, els catalans han estat sotmesos a un dels enganys polítics més profunds de la història moderna: la il·lusió que el vot en les eleccions autonòmiques serveix per transformar el futur del país. Aquesta creença, fomentada per l'Estat espanyol i els seus col·laboracionistes a Catalunya, ha estat el pilar fonamental que ha mantingut el poble atrapat dins d'una estructura dissenyada des del franquisme per evitar qualsevol canvi real.

Les arrels franquistes del sistema actual

La Transició espanyola no va ser un pas cap a la democràcia, sinó una operació de maquillatge per mantenir les estructures de poder intactes. La monarquia borbònica va ser imposada per Franco, sense que la població pogués decidir entre república i monarquia. El sistema electoral que se'n va derivar es basava en llistes tancades de partits que segueixen la llei de D'Hondt, un mecanisme que impedeix als ciutadans escollir directament els seus representants. Així, tot el sistema es va configurar perquè les elits de partit controlessin les institucions sense risc de canvis profunds.

Quan es va concedir a Catalunya un Estatut d'Autonomia, es va vendre com un avenç cap a la sobirania, però en realitat es tractava d'un marc estrictament controlat per Madrid. Quan el poble de Catalunya va aprovar democràticament un nou Estatut el 2006, l'Estat espanyol el va esmicolar a través del Tribunal Constitucional, deixant clar que l'autonomia era una ficció i que Catalunya no tenia dret ni tan sols a definir-se a si mateixa.

El Parlament i la Generalitat: el Govern de Vichy a Catalunya

Els esdeveniments de l'1 d'octubre del 2017 van esvair qualsevol dubte sobre la realitat política del nostre país. La violència policial, la repressió i les posteriors actuacions de la justícia espanyola van demostrar que a l'Estat espanyol la democràcia és una farsa quan es tracta del dret a decidir dels pobles. Però encara més escandalós va ser el paper dels partits suposadament independentistes, que van optar per la rendició i la gestió autonòmica en comptes de fer efectiva la declaració d'independència.

El Parlament de Catalunya i la Generalitat, des d'aleshores, no són res més que una estructura de gestió colonial. Així com el govern de Vichy a la França ocupada per Hitler pretenia actuar com un executiu independent però en realitat obeïa els dictats de Berlín, la Generalitat actual actua sota la submissió total a l'Estat espanyol.

Tots els partits que hi participen, ja siguin espanyolistes o independentistes de fireta, formen part d'aquesta gran farsa. El seu objectiu és fer veure que gestionen un poder inexistent, mentre el veritable control es manté des de Madrid. Els diputats cobren sous elevats, gaudeixen d'avantatges i, sobretot, eviten confrontar-se realment amb l'Estat per no perdre els seus privilegis.

El vot com a eina de submissió

Participar en les eleccions autonòmiques significa legitimar aquest sistema fraudulent. Cada vot que es diposita, encara que sigui per opcions suposadament independentistes, només serveix per mantenir viva l'estructura del Govern de Vichy. Durant dècades s'ha demostrat que cap partit català, ni tan sols els que es proclamen independentistes, ha fet res per desconnectar-se realment de l'Estat espanyol.

El vot, lluny de ser una eina de canvi, és una trampa. No només legitima l'opressió, sinó que permet als partits vendre la idea que encara hi ha una via democràtica dins del sistema. Així mantenen els catalans en una roda sense sortida, esperant eleccions rere eleccions que mai portaran cap canvi real.

L'abstenció com a eina de deslegitimació

L'única manera d'exposar la farsa és la deslegitimació total del sistema. Si els catalans que creuen en la independència es neguen a participar en les eleccions autonòmiques, s'enviarà un missatge clar: aquestes institucions no ens representen. La baixa participació serà una prova de la seva nul·la legitimitat i obligarà a repensar noves formes d'organització i lluita fora de les estructures colonials.

Això no significa quedar-se de braços plegats. Cal organitzar-se, generar estructures alternatives i preparar el camí per a una veritable ruptura amb Espanya. L'independentisme real no pot continuar jugant en el marc imposat per l'enemic, sinó que ha de buscar noves estratègies que desemmascarin la submissió.

Conclusió

Després de gairebé 50 anys de falsa democràcia, és hora de deixar enrere la ingenuïtat. Els partits que ocupen el Parlament de Catalunya només treballen per mantenir l’estatus quo. No hi ha res a guanyar en unes eleccions dissenyades per perpetuar la subordinació. L'1 d'octubre de 2017 ens va ensenyar que la llibertat només es guanya amb acció directa i desobediència.

Així doncs, el veritable camí cap a la independència no passa per les urnes d'un sistema corrupte, sinó per la construcció d'un moviment popular que no reconegui les estructures de Vichy i prepari el trencament definitiu. La història ens ha ensenyat que l'opressor no cedirà mai voluntàriament. Deixem de jugar amb les seves regles i comencem a escriure les nostres. Només així assolirem la llibertat.

Alert! Yale Jackson School of Global Affairs: beyond the betrayal of Pere Aragonès, hear the true voice of Catalan independence

 The Yale Jackson School of Global Affairs has invited Pere Aragonès, former President of the
Generalitat of Catalonia, to speak on February 26, 2025, about "the role of political leadership in de-escalating secessionist conflicts and restoring stability." This framing, however, is a misrepresentation of Catalonia’s reality and risks legitimizing a figure who, far from embodying leadership or resolution, is seen by many Catalans as a key architect of betrayal. We are not Yale alumni, but as Catalans committed to the cause of independence, we urge the institution and its community to look beyond the narrative of surrender offered by Aragonès and the established political class. The true Catalan independence movement—alive, determined, and growing—lies outside the compromised structures of the past, and it deserves to be heard.

Pere Aragonès, during his presidency, epitomized the failure of the so-called "procés" leadership. Elected on promises of advancing Catalonia’s independence, he instead oversaw a capitulation to Spanish interests, perpetuating an annual fiscal deficit exceeding €22 billion—a systematic plunder of Catalonia’s wealth by Spain. His administration embraced policies that accelerated demographic shifts, with a 33.33% population increase in less than a decade, often seen as a deliberate erosion of Catalan identity. Most crucially, Aragonès and his party, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), alongside Junts, CUP, and their associated entities like the Catalan National Assembly (ANC), Òmnium Cultural, and the Council for the Republic, abandoned the binding mandate of the October 1, 2017, referendum. This referendum, bravely upheld by over three million Catalans despite brutal repression, was a clear call for independence—a call that Aragonès and the entire political establishment, including Carles Puigdemont, betrayed by refusing to implement its result.

This betrayal is not an isolated act but a systemic failure of all parties currently seated in the Catalan Parliament, except the recently emerged Aliança Catalana (AC). ERC, Junts, CUP, and even the openly Spanish unionist parties—PSC, PP, and Vox—are complicit in a collective surrender that has handed Catalonia’s government to its enemies. The evidence lies in the numbers: in the latest elections, these parties tied to the old independence "procés" lost over 1.5 million votes compared to seven years ago, a collapse that reflects the disillusionment of Catalans with a political class that has prioritized power over principle. To present Aragonès as a figure of "stability" is to whitewash this treachery and ignore the ongoing colonization of Catalonia by a Spanish state that suppresses its language, culture, and sovereignty.

The real Catalan independence movement today is not found in these failed institutions or their figureheads. It thrives in new, emerging groups unbound by the compromises of the past—groups whose sole aim is the independence and decolonization of Catalonia. These are not the voices of negotiation with Spain, nor do they seek to "de-escalate" a conflict that, for Catalans, is a struggle for survival against an occupying power. They reject the legacy of the "procés" parties and their allies, recognizing that every entity tied to the 2017 betrayal—be it ERC, Junts, CUP, Puigdemont, or the ANC—forms part of the problem, not the solution. This movement is grassroots, uncompromising, and resolute, driven by the same spirit that defied police batons on October 1, 2017.

We call on the Yale Jackson School of Global Affairs to reconsider the premise of this event. Inviting Pere Aragonès risks amplifying a distorted narrative that portrays Catalonia’s struggle as resolved or pacified, when in truth it remains a live battle against oppression. If Yale seeks to understand Catalonia’s lessons for global affairs, it must look beyond the traitors and hear from the authentic independentistes—those new voices who carry the torch of freedom, untainted by the failures of the establishment. These are not names Yale alumni may yet recognize, but they represent the future of a nation that refuses to kneel. To ignore them is to misunderstand Catalonia entirely.

Would Yale invite a leader who abandoned his people's democratic mandate and still call it a lesson in leadership?

Foc Nou per la Independència: L’Hora de l'Acció

El passat mes de gener vaig publicar l'article "Disrupció: El Consell de la República, un Passiu per la Independència?", on exposava la necessitat de fer foc nou per afrontar el camí cap a la independència. Avui, aquest debat no només continua vigent, sinó que es fa més necessari que mai: ha arribat l'hora d'actuar.

 Les institucions amortitzades i el foc nou

 Les institucions autonòmiques, començant per la Generalitat i el Parlament, són mers apèndixs del règim del 78, dissenyades per contenir i neutralitzar qualsevol intent d'alliberament nacional. Aquestes estructures no només han estat assimilades pel sistema, sinó que han esdevingut cadenes que ens impedeixen avançar. L'únic espai institucional que encara conserva un cert potencial són els ajuntaments, per la seva proximitat a la població i perquè, en algunes localitats, encara poden ser eines de contrapoder.

 No obstant això, el que necessitem no és reformar o intentar recuperar el que ja està amortitzat. Necessitem construir de zero. Cal fer foc nou de veritat, sense les brases roents d’un sistema caducat. Aquest foc antic s’ha d’apagar sol, sense que hi aboquem energia que hauríem de destinar a encendre el nou.

 Amb el temps, potser algunes estructures, quan ja siguin cendres, podran aportar elements reutilitzables al nou foc de la llibertat. Però ara, en aquest moment històric, el que ens cal és llenya nova, fresca, que no hagi estat contaminada per les renúncies i pactes amb l’adversari.

 Deixar enrere el passat per construir el futur

 Igual que les institucions autonòmiques, les organitzacions heretades de moviments anteriors també han arribat al seu final. Van complir el seu paper en un moment determinat, però avui ja no són eines òptimes per portar-nos a l’objectiu final. No podem quedar-nos encallats en estructures que han demostrat ser incapaços de conduir-nos a la victòria.

 El poble català és madur i prou fort per impulsar noves organitzacions civils, lluny del control dels partits polítics que han demostrat ser instruments del sistema i no de l’alliberament. La sobirania popular real no pot dependre d’estructures lligades als interessos de qui ens manté sotmesos.

 Els nous moviments i la unitat d’acció

 Per sort, ja tenim projectes emergents que s’han situat fora de la lògica institucional i que treballen amb una mentalitat autènticament descolonitzadora. "Acció Cassandra", "XarxaNOCALLIS" i "CompromísDUI" en són alguns exemples. Aquests moviments, juntament amb molts patriotes lliures i altres iniciatives que van sorgint, estan aportant llenya nova per encendre el foc de la independència. No necessitem una sola estructura uniforme, sinó una diversitat d’iniciatives que avancin en la mateixa direcció.

 L’important és entendre que la independència només arribarà si la construïm nosaltres. Cap institució espanyola, europea o cap actor extern vindrà a donar-nos-la. Això significa que no podem seguir esperant solucions màgiques ni missatges d’esperança buida. Si volem guanyar, cal que assumim plenament la responsabilitat de la lluita.

 Reactivar els dos milions de patriotes del Primer d’Octubre

 El Primer d’Octubre de 2017, més de dos milions de catalans vam votar per la independència en condicions de repressió i violència. Aquella energia segueix latent, esperant un lideratge clar i una estratègia guanyadora. Molts d’aquells patriotes que es van mobilitzar estan disposats a tornar a l’acció si es presenta un camí creïble i efectiu. Però això requereix abandonar els egos, les lluites internes i les disputes estèrils.

 El camí de la independència no és un projecte personal ni de petites capelletes, és un objectiu col·lectiu. Ens cal un compromís ferm per treballar plegats, sense que les diferències de matisos ens impedeixin sumar forces.

 L’hora de l’acció

 El temps de la retòrica ha passat. Ara és l’hora de l’acció. No podem seguir esperant que el sistema es reformi sol, ni confiar en actors que han demostrat ser part del problema. Els Països Catalans només seran lliures si treballem per la seva descolonització de manera efectiva i decidida.

 Hem d’assumir la responsabilitat històrica de la nostra generació i posar-nos en marxa. Qui vulgui continuar lligat a estructures mortes, que ho faci. Però els que volem guanyar sabem que el futur depèn de la nostra capacitat d’organitzar-nos, actuar i persistir fins a la victòria final.

 Foc nou, compromís ferm i acció decidida. Això és el que ens cal. Ara és el moment. 

Som-hi !!!

Disrupció: El Consell de la República, un Passiu per la Independència?

Acabo de llegir l’article “Disruption” publicat a ParlemClar.cat. Tot i que comparteixo la valoració inicial dels fets exposats per Alfons Durán-Pich, discrepo profundament de la seva conclusió final. Per això, crec necessari fer algunes puntualitzacions i reflexions sobre el paper del Consell de la República i la seva viabilitat com a eina per assolir la independència dels Països Catalans - i no només de Catalunya.

Abans de continuar, voldria deixar clars alguns punts:

• Considero que l’autor, Alfons Durán-Pich, és un independentista sense cap mena de dubte.
• Conec i respecto plenament el senyor Jordi Domingo, i comparteixo l’opinió que en té l’autor de l’article.
• En la meva opinió, tots dos són actius importants per assolir la independència.

El Consell de la República: una eina útil o un llast?

En teoria, el Consell de la República havia de ser una estructura per continuar el camí cap a la independència després del Referèndum del Primer d’Octubre de 2017. Però, a la pràctica, s’ha convertit en un passiu més que en un actiu. I aquests són els motius que em porten a discrepar sobre la seva validesa com a eina útil per avançar cap a l’alliberament nacional:

1. Neix d’una gran mentida

   • Ara ja sabem que la seva creació és la continuació d’un engany: els partits que lideraven el procés no tenien ni les condicions ni la voluntat real de fer efectiva la independència.

2. Un model democràtic desmantellat de forma autocràtica

   • Tot i que es va presentar amb una estructura democràtica, l’Assemblea de Representants es va eliminar unilateralment, cosa que denota una manca total de transparència i credibilitat.

3. Gestió dubtosa dels recursos financers

   • Molts patriotes van fer aportacions econòmiques al Consell de la República amb la confiança que aquests diners es destinarien a la lluita per la independència.
   • No obstant això, la gestió financera d’aquests recursos no ha estat transparent i, pel que sembla, tampoc s’ha ajustat als objectius pels quals es van recaptar.

4. Puigdemont no és De Gaulle

   • Malgrat el simbolisme associat a la seva figura, Carles Puigdemont ha tingut una actuació erràtica i ha acabat retornant a la dinàmica partidista.
   • La credibilitat del Consell de la República entre els 1.900.000 catalans que van votar l’1-O però que no s’hi van inscriure és pràcticament nul·la. Això és un símptoma clar del seu fracàs.

5. Cal trencar amb els responsables de la traïció de l’1-O

   • Si realment volem avançar cap a la independència, cal tallar qualsevol vincle amb els responsables de la traïció que va seguir al referèndum. I el Consell de la República n’és una extensió.

6. Necessitem una nova organització, transversal i independent dels partits

   • Per fer el camí cap a la independència, cal una estructura totalment nova amb base popular i transversal, sense la participació directa ni indirecta dels partits polítics en la seva gestió.
   • Aquesta organització ha de ser un interlocutor vàlid per les accions representatives que calgui impulsar en el futur.

Cal passar pàgina i començar de nou

El Consell de la República és una etapa superada. Per poder avançar, cal deixar-lo enrere i construir una nova estructura que generi il·lusió i credibilitat entre els independentistes.

És hora de sumar forces amb foc nou… de veritat.

El futur energètic de la humanitat: un viatge a través de l’escala de Kardashev

L’energia no és només un recurs; és el motor que impulsa el progrés de la civilització. Des dels primers humans que van dominar el foc fins a l’era moderna dels combustibles fòssils i l’energia renovable, la capacitat per accedir, gestionar i utilitzar fonts energètiques ha definit els límits del desenvolupament humà. Ara, a mesura que les fonts tradicionals s’esgoten i la demanda energètica continua creixent, ens trobem en una cruïlla decisiva: o innovem o col·lapsem. En aquest context, l’escala de Kardashev i projectes com Sunthereum ofereixen una manera de conceptualitzar tant els nostres reptes com les possibles solucions.

 L’escala de Kardashev: una visió estructurada del progrés humà

L’escala de Kardashev, creada el 1964, mesura el nivell de desenvolupament d’una civilització en funció de la quantitat d’energia que pot utilitzar. Aquesta eina teòrica ens permet imaginar diferents etapes del progrés humà:

 

1.     Tipus I: Energia planetària Una civilització que pot capturar i utilitzar tota l’energia disponible al seu planeta natal (al voltant de 10¹⁶ watts). Això inclou fonts com el sol, el vent, els oceans i l’energia geotèrmica. La humanitat encara no ha arribat a aquest nivell, però estem en camí, amb aproximadament un 72% d’aprofitament possible (Tipus 0,72).

 

2.     Tipus II: Energia estel·lar Aquest nivell implica controlar tota l’energia emesa per una estrella, com el Sol. Aquest escenari requereix tecnologies com una Esfera de Dyson, una estructura hipotètica que captura la radiació solar directament des de l’estrella.

 

3.     Tipus III: Energia galàctica En aquest nivell, una civilització aprofita l’energia de tota una galàxia, controlant estrelles i altres fonts còsmiques com forats negres.

 

Aquest model ens ajuda a entendre on som i on podríem arribar. Però també posa en relleu els nostres límits actuals, especialment en termes de sostenibilitat energètica.

 

Relacions i limitacions

La transició entre aquests nivells no és automàtica. Cada pas requereix innovacions tecnològiques, estabilitat política i social, i una gestió acurada dels recursos. El progrés cap al Tipus I depèn de la nostra capacitat per integrar sistemes d’energia renovable i evitar una crisi energètica global. Per això, l’escala no només mesura el progrés tecnològic, sinó també la maduresa de la civilització.

 

El risc de BSE: una amenaça real i imminent

El Blackout Stage Energy (BSE) representa el risc que una civilització no pugui satisfer la seva demanda energètica, conduint a un col·lapse econòmic, polític i tecnològic. Les causes d’un BSE poden variar, però solen incloure:

 

·       Esgotament dels recursos: Les reserves de combustibles fòssils tenen una vida finita. Amb l’actual ritme de consum, podríem esgotar-les durant l’últim terç del segle XXI.

·       Interrupcions en la transició energètica: La transició cap a fonts renovables no és ràpida ni uniforme. La dependència de sistemes tradicionals pot dificultar el canvi.

·       Inestabilitat climàtica i política: El canvi climàtic, combinat amb conflictes geopolítics sobre l’accés a l’energia, podria accelerar la crisi.

Com afecta això la humanitat?

El BSE no només seria un fre al progrés; podria significar una regressió tecnològica. Les societats que no puguin gestionar l’escassetat energètica podrien perdre capacitats essencials per avançar en l’escala de Kardashev. En el pitjor dels casos, això podria suposar un retorn a estructures primitives de supervivència.

 

Sunthereum: una estratègia per a la resiliència energètica

Davant d’aquest escenari, Sunthereum es presenta com una proposta integral per afrontar els reptes energètics del futur. Aquest projecte combina tecnologies innovadores per crear un sistema energètic resistent i descentralitzat:

 

1.     Generació descentralitzada (GD): Utilitza fonts renovables locals, com l’energia solar i eòlica, per reduir la dependència de sistemes centralitzats vulnerables.

2.     Energia solar espacial (SBSP): Aquesta tecnologia aprofita satèl·lits a l’espai per capturar energia solar i transmetre-la a la Terra. Això elimina les limitacions de la intermitència solar i les condicions climàtiques adverses.

3.     Transmissió sense fils d’energia (WET): Permet enviar energia des de satèl·lits o altres fonts a la Terra mitjançant microones o làsers, obrint noves vies per a la distribució energètica global.

4.     Emmagatzematge avançat: Les bateries d’alta capacitat i les solucions basades en hidrogen verd asseguren que l’energia capturada es pugui emmagatzemar i utilitzar segons sigui necessari.

Relacions amb el Tipus I

Sunthereum no només ajuda a evitar el BSE, sinó que també facilita la transició cap al Tipus I de Kardashev. Les seves tecnologies descentralitzades i renovables permeten una utilització més eficient dels recursos planetaris, establint les bases per a un sistema energètic global i sostenible.

 

Solucions més enllà de la Terra: Hawking i Musk

Els líders visionaris com Stephen Hawking i Elon Musk han assenyalat que el futur de la humanitat podria dependre de la nostra capacitat per buscar fonts d’energia més enllà del nostre planeta:

 

·       Stephen Hawking va proposar que els forats negres podrien ser una font d’energia utilitzable mitjançant la radiació Hawking. Encara que teòrica, aquesta idea obre la porta a tecnologies que podrien portar-nos al Tipus II.

·       Elon Musk, amb els seus projectes SpaceX i Starlink, està construint les infraestructures necessàries per fer realitat l’energia solar espacial. Els coets reutilitzables de SpaceX i les constel·lacions de satèl·lits de Starlink són exemples d’avenços que podrien accelerar aquesta transició.

Relacions entre les visions

Hawking i Musk representen dos extrems del futur energètic: Hawking apunta a solucions còsmiques i a llarg termini, mentre que Musk treballa en tecnologies immediates i pràctiques. Ambdues visions són complementàries, ja que ofereixen camins paral·lels per avançar en l’escala de Kardashev.

 

Conclusió: La necessitat d’un pla integrat i una crida a l’acció

La humanitat es troba davant un dels reptes més grans de la seva història. L’energia, el motor de tota civilització, es converteix en el punt crític que determinarà si avancem o retrocedim en l’escala de Kardashev. Els escenaris de crisi, com el Blackout Stage Energy (BSE), ens adverteixen de les conseqüències de no actuar, mentre que les idees i tecnologies com Sunthereum, el SBSP, i la transmissió sense fils d’energia (WET) ens ofereixen camins cap a un futur més brillant.

 

Però la tecnologia, per si sola, no és suficient. El canvi comença amb una decisió col·lectiva i individual:

 

·       Als governs: Establiu polítiques que incentivin la recerca i el desenvolupament en energia renovable, espacial i de transmissió avançada.

·       A les empreses: Invertiu en innovació energètica i participeu en iniciatives com Sunthereum per accelerar la transició.

·       A la ciutadania: Eduqueu-vos, demandant solucions sostenibles i participant activament en moviments que promoguin una cultura energètica responsable.

Aquesta és una crida a actuar ara, no demà. Cada pas que retardem ens acosta al col·lapse. Però cada innovació, cada esforç col·lectiu, ens porta més a prop d’un futur on l’energia no sigui un límit, sinó un catalitzador del progrés humà.

 

Com va dir Stephen Hawking: "L’única manera de sobreviure és buscar noves fonts d’energia més enllà de la Terra." I com ens recorda Elon Musk, "El futur energètic està en els panells solars, i el món ho entendrà quan comprengui l’escala de Kardashev."

 

El futur no està predeterminat; l’hem de construir. La decisió és nostra. 

Prou de Queixes, és l’Hora d’Actuar per la Independència!

Catalans, patriotes, descolonitzadors dels Països Catalans: el temps juga a favor de l’enemic. Mentre nosaltres continuem mirant enrere, explicant històries de 1714, denunciant l’ofec del català o lamentant l'erosió demogràfica, el món segueix avançant. I hem de ser clars: el món no ens escolta. No estem en el mapa de les preocupacions internacionals. Si volem que hi estiguem, hem de posar-nos en marxa ara.

Ja n’hi ha prou de plorar les nostres ferides i de queixar-nos com si fossin novetats. Tots coneixem la repressió brutal que vivim des de fa segles. Tots sabem que la Generalitat actual, comandada pel PSOE al principat i PP -amb l’ajut de Vox- al País Valencià i a les Illes, no és més que una extensió del poder espanyol a casa nostra. I, sí, tots hem estat traïts pels que van prometre ser aliats: Junts, ERC i la CUP i associacions de la societat civil com ANC i Omnium. Des del 2017, han demostrat que no estan al costat del poble, sinó al costat del poder que ens sotmet. Però això ja no ens pot sorprendre. Ara és el moment d’alçar-nos, de construir-nos i d’avançar sense mirar enrere.

Història i Denúncia: Necessàries, Però Insuficients

És cert que hem de mantenir viva la memòria. Hem de continuar denunciant el colonialisme, l'ofec lingüístic i cultural, i la manipulació demogràfica que l’estat espanyol promou descaradament per diluir-nos. Però no podem quedar-nos només aquí. Explicar la nostra història al món és útil, però inútil si no hi ha acció. El món no farà res per nosaltres, i cap país vindrà a salvar-nos. Si no lluitem, ningú no ho farà en el nostre lloc.

Xarxa NOCALLIS: Un Crit d’Acció

La Xarxa NOCALLIS ha nascut precisament per deixar enrere aquesta mentalitat de derrota i començar a construir la independència de manera activa. No estem aquí per llepar-nos les ferides; estem aquí per treballar junts per alliberar els Països Catalans. La independència no arribarà si ens limitem a explicar com d’injust és el sistema, com de traïts ens sentim o com de desbordants són les injustícies que patim. La descolonització, i amb ella la independència, només arribarà si ens organitzem, si treballem, si som valents i si actuem.

És hora de despertar, de passar de la queixa a l’acció. Necessitem un pla a curt termini, un full de ruta per reactivar el moviment independentista amb força, amb claredat i sense distraccions. Cada minut que passem lamentant-nos és un minut que Espanya i França utilitzen per enfortir la seva dominació.

Per a Què Lluites, Patriota?

Si només vols llepar-te les ferides, quedar-te a casa és més còmode. No calen sacrificis ni riscos per lamentar-se. Però si el teu objectiu és la llibertat, la descolonització, llavors el moment de quedar-se quiet ha passat. Ara toca actuar.

Construïm les eines per alliberar-nos. Comencem per l’organització, perquè sense organització no hi haurà victòria. Avancem amb estratègies clares, pràctiques i operatives. Mobilitzem-nos per posar en marxa les accions necessàries. Ho vam prometre, i ho complirem. No perdem més temps.

El Temps No Juga al Nostre Favor

La història ens ha ensenyat moltes lliçons. Però hi ha una cosa clara: el temps perdut és un regal per l’enemic. Cada any que deixem passar sense avançar és un any més de repressió, d’erosió de la nostra identitat i de dilució de la nostra força com a poble. Ens estan intentant aniquilar, no amb armes, sinó amb el pas del temps.

És hora de dir prou. Prou de queixar-nos. Prou de dividir-nos. Prou de mirar enrere sense caminar endavant. Alcem-nos, treballem i lluitem per la llibertat. No pel passat, sinó pel futur.

Catalans, avancem cap a la independència! Els Països Catalans no seran lliures fins que ho fem nosaltres mateixos.

Aquest article és un crit d’alerta i una invitació a l’acció. No deixem que el temps ens guanyi. Organitzem-nos, treballem i lluitem per la independència total i la descolonització dels Països Catalans. Ara, més que mai, és el moment.

Entreu a la Xarxa NOCALLIS !!!

xarxanocallis@gmail.com

La XARXA de NOsaltres els patriotes CAtalans LLIureS

Democràcia vs. Partitocràcia: Una Reflexió Necessària

La democràcia és un sistema polític fonamentat en la idea que el poder ha de residir en el poble. En una democràcia, els ciutadans tenen el poder de decidir qui els representa, escollint directament els seus representants per als càrrecs de govern i legislatius. Això garanteix que el poble tingui una influència real sobre les decisions polítiques i els governants.

 Tanmateix, no tots els sistemes polítics que es presenten com a democràcies ho són realment. Existeixen també partitocràcies, on el poder no es reparteix entre la ciutadania, sinó que es concentra en els partits polítics. En una partitocràcia, els partits decideixen qui ocuparà els càrrecs de govern i legislatius, independentment de la voluntat directa del poble. Els ciutadans voten per partits, però no tenen influència directa sobre qui ocuparà els càrrecs concrets. Això fa que els partits controlin la política, limitant la capacitat del poble d'influir realment en el procés de decisió.

 Aquesta distinció és fonamental per entendre els desajustos polítics actuals. El sistema polític espanyol, per exemple, es disfressa de democràcia, però en realitat és una partitocràcia. El poder no resideix en el poble, sinó en un conjunt de partits que decideixen qui governarà, de manera que la ciutadania, tot i votar, no té una influència directa sobre els seus representants. Això crea una desconnexió entre els electors i els elegits, i provoca que els partits polítics exercisquin un control excessiu sobre la política.

 

Un exemple clar d’això són les llistes tancades. En un sistema de llistes tancades, els votants no poden escollir directament els seus representants individuals, sinó que voten per partits. Això fa que el poder es concentri en els partits, que decideixen qui serà elegit, independentment de la voluntat popular concreta. Així, el poble no exerceix el control directe sobre els càrrecs de govern i legislatius, com seria propi d’una democràcia veritable.

 

La corrupció inherent als sistemes partitocràtics

 Els sistemes partitocràtics no només limiten la participació ciutadana, sinó que són també altament vulnerables a la corrupció. En aquests sistemes, on el poder es concentra en els partits, els interessos econòmics, judicials i fins i tot estrangers poden intervenir de manera decisiva en la presa de decisions polítiques. Els poderosos actors econòmics, com les grans empreses, poden influir en les decisions legislatives o executives mitjançant finançament als partits o mitjançant pactes que els garanteixin beneficis econòmics.

 Aquesta influència no es limita només als aspectes econòmics. Els poders judicials locals o fins i tot estrangers poden intervenir per condicionar la presa de decisions. Per exemple, poden pressionar perquè certs projectes legislatius siguin aturats o modificats segons els seus interessos. De fet, és habitual veure com els poders econòmics i judicials treballen conjuntament per garantir que les lleis aprovades pel poder legislatiu no s’apliquin de manera efectiva, aconseguint que s'alterin o s'interpretin de manera a favor d'interessos particulars.

 

El poder judicial en els sistemes partitocràtics

 

El poder judicial, en aquests sistemes, també és susceptible a la manipulació. Els partits polítics, que controlen el sistema, poden influir en l'elecció dels jutges, la qual cosa limita la independència judicial. En molts casos, això resulta en una manca d’imparcialitat, ja que els jutges poden actuar de manera que afavoreixin els interessos dels partits que els han nomenat. Això pot portar fins i tot a no aplicar lleis aprovades pels òrgans legislatius, o a fer-ho de manera selectiva, segons els interessos polítics o econòmics del moment.

 És clar que aquestes dinàmiques de poder són una pertorbació seriosa per a una democràcia veritable. Quan els partits polítics tenen la capacitat de controlar no només els càrrecs de govern i legislatius, sinó també influir en el poder judicial, el poble es veu desposseït del seu poder de decidir lliurement sobre el seu futur. Així, per molt que es presentin com a democràcies, els sistemes partitocràtics no compleixen amb els principis fonamentals de la democràcia, ja que el control sobre el poder queda en mans d'una minoria de partits i no en la ciutadania.

 

El camí cap a una democràcia veritable

 És crucial reconèixer aquesta diferència i començar a parlar clarament de les partitocràcies. Encara que els mitjans i els discursos polítics les anomenin "democràcies", no ho són. Són partitocràcies, on el poder es concentra en els partits i no en el poble. Aquesta és una distorsió de la democràcia, que limita la llibertat de decisió ciutadana i la representativitat política.

 Per això, cal reflexionar sobre com podem construir un sistema on el poder sigui realment del poble, on la ciutadania tingui la capacitat d'influenciar de manera activa i directa les decisions polítiques. Només així podrem avançar cap a una societat més justa, més lliure i més representativa. 

Trilogia del colonialisme català

 La "Trilogia del Colonialisme Català" és un projecte dissenyat per guiar els lectors a través d'un procés de presa de consciència, acceptació i acció per a la descolonització dels Països Catalans. Amb una estructura que avança de manera escalonada, la trilogia busca despertar la consciència nacional, assumir la realitat colonial i proporcionar accions concretes per a l'alliberament. Cada volum té un enfocament específic que acompanya els lectors en el seu camí cap a la llibertat.

Volum I: L’epifania colonialista catalana

En el primer volum, "L’epifania colonialista catalana", s'analitza la realitat del colonialisme que afecta els Països Catalans, ajudant els lectors a reconèixer i comprendre la situació tal com és, sense màscares ni maquillatges. Aquest llibre inclou un mètode de descobriment personal, amb preguntes que conviden a la reflexió íntima sobre les experiències individuals. A més, es fan referències a altres epifanies històriques i s'explora la responsabilitat individual de cada català en el procés de descolonització.

Volum II: L'assumpció del fet colonial

El segon volum, "L'assumpció del fet colonial", se centra en el pas que implica acceptar la realitat colonial un cop aquesta ha estat revelada. Aquí es treballa la idea de transformar la ràbia en motivació per actuar i es descriuen els obstacles que dificulten l'acceptació d’aquesta realitat. A través de testimonis de comunitats que han treballat per la consciència nacional, s'analitza la força de la comunitat com a eina per ajudar-se mútuament a afrontar aquesta situació.

Volum III: Cap a l'alliberament: Accions concretes per a una Catalunya descolonitzada

Finalment, el tercer volum, "Cap a l'alliberament: Accions concretes per a una Catalunya descolonitzada", ofereix un full de ruta per a l'alliberament, amb estratègies per a la descolonització tant a nivell individual com col·lectiu. El llibre proposa accions que els lectors poden implementar en la seva vida diària i explora la importància de construir estructures col·lectives de resistència. A més, inclou una visió positiva de com seria la vida en uns Països Catalans alliberats, ajudant els lectors a visualitzar la victòria final.

Objectius de la Trilogia

La "Trilogia del Colonialisme Català" pretén:

1. Despertar la Consciència Nacional: Sensibilitzar la societat sobre les dinàmiques colonials i la seva influència en la identitat catalana.
2. Acceptar el Fet Colonial: Ajudar els lectors a reconèixer i interioritzar la seva condició colonial com a base per a la transformació.
3. Proposar Accions d'Alliberament: Oferir un conjunt d'estratègies i propostes per a la descolonització, mobilitzant així la societat catalana en la seva lluita per la llibertat.

Aquesta trilogia és una invitació a la reflexió, al reconeixement i a l'acció, dissenyada per a aquells que desitgen entendre el passat i construir un futur lliure i sobirà per als Països Catalans.

L’ANC vol trobar la manera de “canalitzar l’energia desfermada de les masses.”

 Francament, ja fa temps que han perdut la seva oportunitat. Van ser partícips i còmplices necessaris de la gran traïció del 2017. Per què hauríem de confiar-hi ara?

 Estem davant d'una organització que ha estat manipulada fins al moll de l'os, especialment pels partits polítics que, en algun moment, van ser independentistes. Si us plau, deixeu d'enganyar els catalans amb falses esperances que, al final, només acabareu diluint. L’ANC és plena de manipuladors, mentiders, botiflers i traïdors. Això no és opinió, és una realitat que els fets corroboren.

 Potser ara, després de tot, han trobat la determinació de treballar per la independència. Però el problema és que arrosseguen un passat ple de mentides i traïcions que ens han dut fins a l'atzucac on som avui. Figures com ANC, Puigdemont, Junqueras, els cupaires i altres que vénen del passat recent han perdut la seva legitimitat. Si de debò volen ajudar, que deixin el lideratge a noves veus, a qui tingui noves energies i, sobretot, estigui lliure del pes d’aquest passat recent. Només aleshores podran sumar, però que no entorpeixin més la lluita amb promeses buides que només acaben confonent i desmobilitzant aquells que, de bona fe, encara els creuen.

 Els Països Catalans no tenen temps per perdre. Un altre engany seria irrecuperable. Per responsabilitat patriòtica, és millor que l’ANC no vulgui liderar res, perquè ja han demostrat que no són dignes de confiança ni capaços de portar-nos a la victòria.

 Aquesta idea de “canalitzar l’energia desfermada” sona sospitosament a mantenir el control sobre un poble que, de fet, ja no vol estar fermat ni un minut més. Si les masses es desfermen, és perquè volen llibertat, no una nova submissió encoberta. I ara, vosaltres, ANC, voleu “canalitzar” aquestes energies? No, gràcies. Les masses sabrem organitzar-nos i alliberar-nos sense el vostre guiatge.

https://www.vilaweb.cat/noticies/lenin-lanc-i-lenergia-desfermada-de-les-masses/

Diada Nacional del 11 de Setembre de 2024: Un Nou Horitzó per als Països Catalans

Demà dimecres 11 de setembre celebrem la Diada Nacional de Catalunya, un dia per recordar la resistència de 1714 i la força del nostre poble davant la repressió. Avui, aquesta commemoració es converteix en una crida urgent a mirar cap al futur amb determinació i un nou horitzó que abasta tots els Països Catalans. La nostra lluita no es limita a Catalunya, sinó que s’estén a tota la nostra nació, a tots els Països Catalans.

 En aquest moment crucial, som testimonis d’un canvi de rumb. La pantomima d’autonomia que ha caracteritzat la Generalitat des de la seva restitució el 1978 s’ha acabat. Per fi, els catalans lliures, i aquells que encara no ho són, hem d’obrir els ulls i descolonitzar-nos de manera decidida. No podem continuar deixant-nos enganyar per institucions que mai han tingut com a objectiu la recuperació de la nostra independència. Ara és el moment d'auto-organitzar-nos fora de les estructures partidàries que perpetuen la nostra subordinació.

 El camí cap a la llibertat no serà fàcil ni ens regalaran la nostra independència. Hem d'estar disposats a donar-ho tot, sabent que ningú ens la regalarà; l’hem de prendre amb les nostres pròpies mans. Els enemics de la llibertat intentaran dividir-nos amb mentides, falses acusacions i campanyes per enfrontar-nos entre nosaltres. Hem d'estar preparats per defensar-nos d’aquests atacs amb fermesa i unitat.

 Cada pas que fem, cada decisió que prenem, no només és per nosaltres. Som responsables davant les generacions futures, dels nostres fills i nets. Hem de deixar-los una herència de Països Catalans lliures i descolonitzats. La història ens jutjarà per si vam tenir la valentia i la determinació per alliberar el nostre poble.

 Aquesta Diada, celebrem la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra identitat amb el convenciment que aviat podrem celebrar el dia de la Independència. El nostre objectiu no és una simple festivitat anual, sinó un compromís actiu per convertir aquest dia en un preludi de la nostra llibertat definitiva.

 I per damunt de tot, hem de creure en la nostra causa. Si no som nosaltres qui creiem en la nostra llibertat, ningú més ho farà per nosaltres. La GIC – Guia per a la Independència dels Països Catalans, que es presentarà properament, podria ser  una eina clau per ajudar a canalitzar aquest esperit en accions concretes. És hora que els patriotes catalans ens mobilitzem, organitzem i actuem per assolir la victòria que tant de temps ens ha estat negada.

 Aquest 11 de setembre, alça’t, celebrem i creiem en la nostra llibertat. Estem més a prop que mai de fer realitat el somni d’un futur lliure per als Països Catalans.

Carta oberta de resposta a @KRLS - President Carles Puigdemont

 Aquesta es la meva resposta a la Carta del M.H. President Carles Puigdemont (@KRLS) publicada en el dia d’avui 3 d'agost de 2024 a Vilaweb.

Benvolgut Carles voldria aclarir alguns punts i fer algunes precisions que considero importants. No sé si hi han pocs o molts catalans que les comparteixin. Senzillament es la meva opinió, la visió que tinc jo i no voldria que ens desviéssim de la missió que ens hem encomanat un grup de catalans. Aquestes opinions son les meves.

Parles del conflicte entre Catalunya i Espanya. Comencem malament, el conflicte a que suposo et refereixes es el conflicte que hi ha des de fa mes de Tres-cents anys entre catalans del Països Catalans (PPCC) i els colonitzadors del que actualment en diem Espanya i França.

En la meva opinió no es té de parlar de res que no sigui de la independència, cosa que nomes s’aconseguirà el dia que es puguin expulsar els colonitzadors de tots el Països Catalans. Parlar d’objectius i èxits amb amnisties, indults i coses d’aquestes només es de traïdors i covards. No es va fer el 1O per guanyar indults i amnisties. Es va fer per guanyar la independència, la resta es desviar l’atenció d’un fracàs personal dels nostres polítics amb tu al davant.

Parlar d’internacionalització es molt maco i valuós pels qui nomes us mireu el melic, però el mon es molt gran i pots estar segur que, tot i els teus esforços per convèncer-nos del contrari, ara no hi ha cap país -tret d’Espanya i podria ser que França- que tingui alguna agenda amb la descolonització i alliberament dels Països Catalans.

Plega, ja has fet feina, no gaire bona ni exitosa però molta. Estàs envoltat de “vividors professionals de la política” que tot el que fan es embolicar tot el que te a veure amb la independència i descolonització del Països Catalans.

La decisió d’ERC de votar un president socialista anticatalà -i vergonyosament defensor del 155- es tant rastrera com la de l’any passat  de votar a un president a Espanya per assegurar-ne la governabilitat i deixant-te enganyar múltiples vegades amb falses promeses seguides -de les que a dia d’avui no s’ha complert cap- i tot per guanyar cadires i pagues. Egoistes !!!

La teva detenció a mi no em fa ni fred ni calor. Ets el paio que va entusiasmar els catalans de bona fe amb la possibilitat de la independència i després sense cap raó -com no sigui la teva covardia i traïció- ens vas negar tota possibilitat de veure aquest somni fet realitat, i el que es pitjor després d’haver estat apallissats i menyspreats per les forces d’ocupació. Això nomes té un nom: TRAICIÓ.

Estic segur que n’estàs penedit, però ja es tard, passaràs a la historia de Catalunya com el “traïdor president dels vergonyants 54 segons d’independència”. Ho sento, parlen els fets i no hi ha retòrica que pugui modificar-los.

No et desitjo cap mal, però tampoc bellugaré un dit per tu. Només hi ha un objectiu prioritari i aquest es la independència i descolonització dels Països Catalans.

Et demano que no facis cap “numeret” que pugui fer-nos perdre el temps i distreure’ns del gran OBJECTIU que es la INDEPENDENCIA.

Com deia el meu avi: “la cabra pels seus pecats du els genolls pelats”, com la resta de humans aplica-t’ho.

Alguns anem per feina.

Apa siau!

 

P.D. Nosaltres anem per feina, no ens distreguis. Catalans, si algun dia esteu fora de qualsevol partit, podrem trobar-nos a la @XarxaNOCALLIS – Nosaltres els Patriotes Catalans Lliures. 

Prou de llepar-nos les ferides, ANEM PER FEINA!

 Cada dia passen coses arreu, això és el dia a dia, però no és en el dia a dia que es resoldrà el problema del procés de colonització que rep Catalunya per part dels estats ocupants. Ja n'hi ha prou de simbolismes absolutament ineficaços, que no resolen res per la Independència nacional. El que cal és EXPULSAR ELS COLONITZADORS de casa nostra i deslliurar-nos del jou que portem al damunt des de fa més de tres-cents anys.

 Anem per feina en la lluita o pleguem i deixem-nos de simbolismes que no resolen res. Cal començar a articular projectes i accions que apleguin els patriotes disposats a lluitar realment per assolir la independència de Catalunya. El primer pas vers l'alliberament nacional dels PPCC. Bastim un FERM i VALENT FRONT PATRIÒTIC!

 Avui ESTEM COLONITZATS, cal començar a assumir-ho i dir les coses pel seu nom. La lluita és per deslliurar-nos dels colonitzadors. El món, com ja hem vist amb l'Apel·lació a les Nacions Unides o la intervenció de la Comissió Europea el Primer d'Octubre, no ens resoldrà res que nosaltres no defensem amb FORÇA I DETERMINACIÓ. Cal que ens vegin enèrgics pels nostres objectius. Ja n'hi ha prou de ser bons minyons. Ara cal començar a demostrar que tenim DIGNITAT CATALANA i estem disposats a lluitar per defensar el que és nostre. A qui no li agradi, ja sap on és la porta. Som a Catalunya, i aquí es viu i es viurà EN CATALÀ. És un avís al món. Ja som aquí. Nosaltres, els PATRIOTES CATALANS LLIURES!

Cal lluitar

És clar, absolutament clar que els partits exindependentistes i les organitzacions civils exindependentistes tipus ANC i Òmnium han deixat de tenir en la seva prioritat assolir la independència i l'alliberament Nacional dels Països Catalans.

Ara tan sols es dediquen a llepar-se les ferides i intentar salvar patrimonis, subvencions, sous fora de les seves capacitats reals, i d'altres avantatges i tot plegat vestint-ho de lluita i avanços de la lluita independentista, però és mentida.

Una amnistia no és cap victòria, senzillament és la consumació d'una derrota amb una rendició i humiliació final pel País i pels amnistiats, tot i que no ho reconeixeran mai.

El tema de la independència el fan servir únicament com esquer per pescar vots i poder de ciutadans de bona fe que encara es creuen que van en aquest camí.

El camí serà llarg, sinuós i dur, ple d'entrebancs, trampes, enganys, traïcions, mentides i lluites fratricides, amb moltes accions de falsa bandera per desacreditar els independentistes lluitadors que de bona fe únicament volem l'alliberament del nostre país. Prou de ser un país colonitzat!.

No ens faran callar. Als patriotes catalans lliures no ens faran callar ni ens aturaran, no hi ha rendició, no acceptem la humiliació com a punt final del camí, ni tampoc com a punt i seguit. Estem en lluita i no pararem fins a la mort o la victòria final. Victòria que només ho serà amb ple alliberament dels països catalans convertint-nos en un Estat sense qualificatius de lliure, independent, associat, federat, confederat..., Senzillament i rigorosament UN ESTAT.

La nostra estratègia és la d'aglutinar els patriotes que estiguin disposats a la lluita, fora de personalismes, oportunismes ni interessats en "fer bullir l'olla" de l'independentisme per aconseguir seguidors i m'agraden a les Xarxes Socials. No, patriotes disposats a arribar al final del camí, escrivint la nostra història i no deixant-la en mans dels polítics professionals.

Prou de paraules boniques i subterfugis per parlar políticament correcte, volem ser un País Lliure, amb un Estat independent. Els lligams amb altres Estats, si cal, ja els decidirem després de forma democràtica entre els ciutadans del nou Estat Català.

Cal fer camí, un pas després de l'altre, sense parar, avançant, amb estratègia i sent conscients que hi haurà molt de joc brut tant per part dels nostres veïns com de molts traïdors venuts a l'enemic.

Organitzem-nos, sense presses, però sense pauses, no deixem que el dia a dia de l'enemic, dels exindependentistes i tota la seva claca ens distreguin del nostre camí.

Pas a pas, acció darrera acció, avancem. Organitzem-nos, comprometem-nos i assolim els riscos sabent que el premi final és l'alliberament pel qual hem lluitat moltes generacions de catalans.

Divulguem la nostra història, difonguem la nostra cultura, defensem el nostre territori, reforcem les nostres lleis, desenvolupem la nostra economia, lluitem per la nostra llengua, comprometem-nos com a poble. Aquests són els pilars sobre els quals hem d'edificar el nostre futur ESTAT.

Aglutinant els esforços de molts patriotes que ja estan treballant de forma anònima i tranquil·la en tots els pilars aconseguirem tenir la força necessària per poder avançar realment en la lluita per l'alliberament.

Per ser català cal "viure en català" agafem la força dels que vivim en català, reforcem i donem valor a tots aquells que, en qualsevol lloc del món on siguin, viuen en català. Només així, amb l'orgull de viure en català per part de tots els catalans construirem el futur sòlit i engrescador de l'Estat Català.

Participem-hi. Participem en la definició estratègica, en l'acció immediata, en l'elaboració del camí cap a l'alliberament nacional. Construïm, estudiem i valorem les actuacions que calen fer en tots els aspectes que un nou Estat requereix. Col·laborem en el projecte més gran que haurà tingut el nostre país en més de tres-cents anys, la construcció del nostre futur com a Estat Lliure.

Val la pena ser-hi!

Ho intentem?