Patriotes i No Patriotes: la frontera invisible que decideix el nostre futur

 Hi ha paraules que porten dins seu un pes històric i moral immens. Una d’aquestes paraules és PATRIOTA. Dir d’algú que és patriota català no és simplement reconèixer-li un sentiment, ni tampoc un mer desig: és assenyalar una actitud vital, una manera de ser i d’actuar arrelada en la consciència que els Països Catalans són una nació colonitzada, sotmesa i espoliada, i que cal lluitar per posar fi a aquesta situació.

 El patriota no és aquell que s’omple la boca de banderes o proclames buides. El patriota és qui, amb coherència, coratge i compromís, reconeix que vivim colonitzats i s’hi enfronta, cadascú a la seva manera i amb les seves forces. Pot ser un militant actiu o un ciutadà anònim; pot actuar en l’espai polític, en el cultural, en l’econòmic o en el social; pot resistir parlant sempre en català o construint estructures alternatives. Però el que defineix el patriota és, sobretot, la seva consciència i la seva determinació a caminar cap a la llibertat.

 Ara bé, davant d’aquesta realitat, hi ha qui no pot ser considerat patriota. I no parlem d’etiquetar persones per caprici o per venjança, sinó de fer evident que, en una nació sotmesa, hi ha una frontera que separa aquells que volen la llibertat dels que, de manera voluntària o involuntària, contribueixen a perpetuar la colonització.

 Dins d’aquest camp dels NO PATRIOTES trobem tres perfils que cal conèixer i entendre: els enemics, els traïdors i els mentalment colonitzats.

 Els enemics: la cara visible de la dominació

 Els enemics són fàcils d’identificar, perquè actuen a cara descoberta. No amaguen el seu objectiu: volen Catalunya sotmesa i integrada a Espanya o a França.

 Ells són els qui neguen el dret a l’autodeterminació i criminalitzen qualsevol intent d’exercir-lo. Són els qui redacten lleis i sentències que retallen els nostres drets, que ataquen la llengua i la cultura catalanes, que intenten convertir-nos en una comunitat folklòrica sense veu pròpia. Són també els qui vesteixen toga o uniforme i utilitzen el poder judicial o la força policial per reprimir, multar i empresonar catalans pel simple fet de defensar la seva nació.

 Però la seva acció no s’acaba aquí. Els enemics són també els qui defensen i executen l’espoli econòmic que cada any drena desenes de milers de milions d’euros de Catalunya cap a altres territoris. Són els qui impulsen polítiques de substitució cultural i lingüística, fent del castellà o del francès les llengües dominants i relegant el català a un paper secundari. I, més enllà de tot això, són aquells que promouen polítiques migratòries pensades no per integrar persones, sinó per diluir demogràficament la població catalana fins a desdibuixar-la.

 L’enemic no dissimula: et diu a la cara que no ets lliure i que no tens dret a ser-ho.

 Els traïdors: l’engany més corrosiu

 Més difícils de detectar, però sovint més perillosos, són els traïdors. Perquè no es presenten com a enemics, sinó com a patriotes.

 El traïdor parla d’independència, però sempre ambigüament. Sempre és massa d’hora o massa tard. Sempre falta alguna condició abans d’actuar. El traïdor proclama grans paraules mentre es dedica a gestionar obedientment les institucions autonòmiques imposades pel colonitzador, com si aquestes fossin sobirania real.

 Ells són els que, en nom de la llibertat, han ofert al poble fulls de ruta que mai no han conduït enlloc. Són els qui han pactat amb els governs espanyols o francesos a canvi d’engrunes, d’uns pressupostos o d’unes cadires. Són els qui, quan la repressió colpeja, miren cap a una altra banda o redueixen el patiment dels represaliats a una anècdota.

 El traïdor té un paper essencial per a l’enemic: és el que manté viu l’autoengany. És qui aconsegueix que molts catalans creguin que la llibertat és a tocar, mentre a la pràctica tot queda paralitzat. El traïdor és l’engany fet persona: fa veure que és patriota, però treballa perquè mai no ho siguem.

 Els mentalment colonitzats: la gàbia invisible

 Finalment hi ha un tercer perfil, sovint més silenciós però molt extens: els mentalment colonitzats. No són enemics declarats ni traïdors que actuen amb mala fe, però tampoc poden ser considerats patriotes.

 Són els qui han crescut dins el relat imposat per l’Estat i l’han assumit com a normalitat. Veuen l’autonomia com un règim just i suficient. Es defineixen com a espanyols o francesos sense qüestionar què hi ha darrere d’aquestes identitats polítiques. Alguns parlen majoritàriament en castellà o en francès, però també n’hi ha molts que parlen sempre en català i, tot i així, no són conscients que viuen en un país colonitzat.

 Aquest és un punt important: no cal parlar castellà per ser mentalment colonitzat. Es pot parlar català cada dia i, alhora, acceptar la colonització com si fos natural. El que defineix el colonitzat no és la llengua que usa, sinó la manca de consciència.

 El mentalment colonitzat viu dins una gàbia invisible. No veu que l’Estat li pren recursos, li reprimeix la llengua i li nega el dret a existir com a nació. Per això, no actua. Però hi ha un element esperançador: si arriba a prendre consciència de la colonització, té tots els números per esdevenir patriota.

 No es tracta de catalogar, sinó de despertar consciències

 Ara bé, cal ser clars: l’objectiu d’aquesta reflexió no és repartir carnets ni establir un registre fix que classifiqui catalans entre bons i dolents. El propòsit és molt més profund i molt més noble: ajudar cada persona a posar-se davant del mirall de la seva consciència i decidir en quin costat vol estar.

 Perquè la frontera que separa els patriotes dels no patriotes no és un mur de pedra, sinó una línia moral i de consciència. I cadascú té la llibertat de travessar-la.

El que volem és que tothom reflexioni:

•  Ets conscient que vius en una nació colonitzada?
•  Vols sortir d’aquesta situació o et conformes amb ella?
•  Et reconeixes en el discurs dels enemics, en les promeses buides dels traïdors o en la comoditat inconscient dels colonitzats?
•  O bé vols ser part d’aquells que, amb totes les dificultats, lluiten per la llibertat?

 No es tracta de jutjar amb el dit acusador, sinó de despertar consciències adormides.

 La frontera decisiva

 En definitiva, hi ha una frontera que defineix el nostre futur com a poble: PATRIOTA o NO PATRIOTA.

•  El patriota sap que els Països Catalans són colonitzats i treballa per alliberar-los.
•  El no patriota, sigui enemic, traïdor o mentalment colonitzat, contribueix amb la seva acció o amb la seva inacció a mantenir la cadena.

 El repte que tenim no és només assenyalar enemics i traïdors, sinó sobretot aconseguir que els mentalment colonitzats obrin els ulls i facin el pas cap a la consciència. Perquè cada català que desperta i es reconeix patriota és un graó més en el camí de la descolonització.

 La independència no serà mai fruit de quatre líders, sinó d’un poble sencer que sap qui és i què vol. I per això és tan important posar en valor aquesta paraula: PATRIOTA. Perquè no hi ha major honor ni major responsabilitat que ser-ho.

 Conclusió

 Catalunya no serà lliure mentre els enemics, els traïdors i els mentalment colonitzats marquin el ritme de la nostra història. La llibertat només arribarà quan els patriotes, conscients i decidits, siguin majoria i actuïn amb fermesa.

 Aquest article no vol condemnar ningú, sinó convidar a tothom a fer-se una pregunta senzilla i alhora decisiva: on vols estar?

Vols viure còmode dins la colonització o vols lluitar, amb dignitat, per sortir-ne?

 La resposta a aquesta pregunta és la que ens definirà, com a persones i com a nació.

FOC NOU PER LA INDEPENDÈNCIA: LA LLAVOR HA COMENÇAT A GERMINAR

El passat mes de febrer vaig publicar un article que començava amb un clam: calia encendre un nou foc per la independència. Una crida a actuar, a organitzar-nos des de zero si calia, i a abandonar qualsevol esperança dipositada en unes institucions catalanes ja totalment colonitzades per l’Estat espanyol. Aquell crit era directe: les estructures oficials actuals ja no serveixen a la causa de l’alliberament.

Avui, només uns mesos després, podem afirmar amb més força que la llavor ja ha estat sembrada i comença a germinar. Alguns moviments compromesos amb la descolonització real i la ruptura estratègica ja són plenament actius. Entre ells:

• Acció Cassandra, que reivindica la radicalitat democràtica, la insubmissió a les estructures colonials i la urgència d’una acció directa, trencadora i col·lectiva, des de la desobediència activa i la mobilització intel·ligent.

• Xarxa NOCALLIS, una xarxa de patriotes que treballen des de la consciència nacional i la fermesa ideològica per construir una estratègia de resistència i acció. Una iniciativa que rebutja frontalment el processisme, el pactisme estèril i la submissió institucional, i que aposta per la descolonització integral i per un estat català lliure.

• I ara també, com a novetat important, la posada en marxa de ParlamentLliure.cat, una proposta constituent impulsada des de la base, que neix amb voluntat de substituir l’autonomisme per una veritable estructura sobirana, oberta i participativa.

Aquestes iniciatives no estan contaminades pel sistema. No busquen legitimar unes institucions catalanes captives de la Constitució del 78, sinó oferir una alternativa real. Aquest és el veritable foc nou. Tot projecte que parteixi de marcs institucionals controlats, o que mantingui vincles amb l’autonomisme i les seves variants disfressades, no forma part del camí de la llibertat.

I encara més esperançador: sabem que hi ha altres iniciatives en gestació, treballant discretament. Aquesta efervescència indica que el cicle de submissió s’acaba, i que una nova fase s’està construint des de fora del sistema i amb voluntat de victòria.

Ara és l’hora de consolidar aquest espai insubornable, de connectar projectes que comparteixen objectius clars i valors irrenunciables. La independència de Catalunya no vindrà des de dins del règim. La construirem des de fora, amb una estratègia pròpia i amb determinació.

La llavor ha estat sembrada. Ara, toca regar-la. I protegir-la.

Endavant amb foc nou. Endavant amb llibertat.

Escletxa d’oportunitat per als Països Catalans en l’escenari global

                                            

La situació geopolítica actual ens ofereix una finestra d’oportunitat que no podem ignorar. Enmig del desgavell de l’OTAN, la creació d’un exèrcit paneuropeu i la reconfiguració del poder mundial, els estats i els pobles que saben moure's amb intel·ligència estan trobant el seu espai. Nosaltres, els Països Catalans, hem de fer el mateix.

El que està passant a Ucraïna i les seves conseqüències geoestratègiques demostren que els moments de crisi global sempre han estat la llavor del naixement de nous estats. Ho hem vist al llarg de la història, i ara mateix, mentre els grans actors internacionals estan centrats en les seves pròpies tensions i guerres híbrides, hi ha un marge de maniobra que podem aprofitar.

Tanmateix, el nostre punt de partida és radicalment diferent del d’altres nacions emergents: som un poble colonitzat, sense govern propi i amb les nostres institucions capturades pels mateixos que ens sotmeten. No podem comptar amb cap dels qui ocupen el poder als nostres territoris, perquè no treballen per la nostra llibertat, sinó per perpetuar l’ordre establert.

Som el poble sol, però no som un poble derrotat.

Tenim una llengua pròpia que ha resistit segles de persecució, una cultura rica i una història mil·lenària que ens defineix. Som una potència econòmica dins l’Europa occidental i formem part d’un territori estratègic al Mediterrani. Tot i els intents de minoritzar-nos i diluir-nos amb onades migratòries dirigides, seguim vius. Però cal entendre que la nostra situació no és estable: ens volen fer desaparèixer com a nació i el temps no juga a favor nostre si no actuem.

✅ Què podem fer?

• Assumir que no tenim Estat i no esperem res de qui ens governa. L’únic poder real que tenim és la nostra capacitat d’organització i mobilització. Qui esperi que el procés d’independència vindrà des de les institucions, només veurà com ens desmunten peça a peça.
• Construir lideratges propis, des de la societat civil. Els nostres líders polítics ens han traït i s’han integrat al sistema colonial. Cal generar nous lideratges que treballin per la independència real, sense pactes amb l’enemic.
• Internacionalitzar el nostre cas de manera intel·ligent. Ara que les estructures de poder a Europa es debiliten i l’atenció està centrada en altres conflictes, tenim l’oportunitat de situar-nos en el debat global sobre les nacions sense Estat. No com un simple "regionalisme", sinó com un poble colonitzat que reclama el seu dret a existir.
• Crear estructures de resistència i sobirania. No podem esperar a tenir un Estat per actuar com un Estat. Necessitem construir xarxes pròpies d’intel·ligència, economia, defensa cultural i diplomàcia informal. Cada estructura que creem fora del control de l’enemic és un pas cap a la independència efectiva.
• Observar i actuar en el moment adequat. Els equilibris de poder al món estan canviant ràpidament. Altres nacions com els kurds o els drusos ho estan intentant aprofitar. Quan hi hagi una crisi forta a Europa que desestabilitzi l’ordre actual, només sobreviuran aquells pobles que estiguin preparats per fer el pas.

📢 Ara és el moment de definir-nos. Si esperem que ens concedeixin res, desapareixerem. Però si ens organitzem i juguem bé les nostres cartes en aquest escenari de caos global, podem convertir aquesta crisi en l’inici de la nostra alliberació.

No esperem. Actuem. 🔥

La farsa del vot a Catalunya: una eina de submissió

 

En els darrers 50 anys, els catalans han estat sotmesos a un dels enganys polítics més profunds de la història moderna: la il·lusió que el vot en les eleccions autonòmiques serveix per transformar el futur del país. Aquesta creença, fomentada per l'Estat espanyol i els seus col·laboracionistes a Catalunya, ha estat el pilar fonamental que ha mantingut el poble atrapat dins d'una estructura dissenyada des del franquisme per evitar qualsevol canvi real.

Les arrels franquistes del sistema actual

La Transició espanyola no va ser un pas cap a la democràcia, sinó una operació de maquillatge per mantenir les estructures de poder intactes. La monarquia borbònica va ser imposada per Franco, sense que la població pogués decidir entre república i monarquia. El sistema electoral que se'n va derivar es basava en llistes tancades de partits que segueixen la llei de D'Hondt, un mecanisme que impedeix als ciutadans escollir directament els seus representants. Així, tot el sistema es va configurar perquè les elits de partit controlessin les institucions sense risc de canvis profunds.

Quan es va concedir a Catalunya un Estatut d'Autonomia, es va vendre com un avenç cap a la sobirania, però en realitat es tractava d'un marc estrictament controlat per Madrid. Quan el poble de Catalunya va aprovar democràticament un nou Estatut el 2006, l'Estat espanyol el va esmicolar a través del Tribunal Constitucional, deixant clar que l'autonomia era una ficció i que Catalunya no tenia dret ni tan sols a definir-se a si mateixa.

El Parlament i la Generalitat: el Govern de Vichy a Catalunya

Els esdeveniments de l'1 d'octubre del 2017 van esvair qualsevol dubte sobre la realitat política del nostre país. La violència policial, la repressió i les posteriors actuacions de la justícia espanyola van demostrar que a l'Estat espanyol la democràcia és una farsa quan es tracta del dret a decidir dels pobles. Però encara més escandalós va ser el paper dels partits suposadament independentistes, que van optar per la rendició i la gestió autonòmica en comptes de fer efectiva la declaració d'independència.

El Parlament de Catalunya i la Generalitat, des d'aleshores, no són res més que una estructura de gestió colonial. Així com el govern de Vichy a la França ocupada per Hitler pretenia actuar com un executiu independent però en realitat obeïa els dictats de Berlín, la Generalitat actual actua sota la submissió total a l'Estat espanyol.

Tots els partits que hi participen, ja siguin espanyolistes o independentistes de fireta, formen part d'aquesta gran farsa. El seu objectiu és fer veure que gestionen un poder inexistent, mentre el veritable control es manté des de Madrid. Els diputats cobren sous elevats, gaudeixen d'avantatges i, sobretot, eviten confrontar-se realment amb l'Estat per no perdre els seus privilegis.

El vot com a eina de submissió

Participar en les eleccions autonòmiques significa legitimar aquest sistema fraudulent. Cada vot que es diposita, encara que sigui per opcions suposadament independentistes, només serveix per mantenir viva l'estructura del Govern de Vichy. Durant dècades s'ha demostrat que cap partit català, ni tan sols els que es proclamen independentistes, ha fet res per desconnectar-se realment de l'Estat espanyol.

El vot, lluny de ser una eina de canvi, és una trampa. No només legitima l'opressió, sinó que permet als partits vendre la idea que encara hi ha una via democràtica dins del sistema. Així mantenen els catalans en una roda sense sortida, esperant eleccions rere eleccions que mai portaran cap canvi real.

L'abstenció com a eina de deslegitimació

L'única manera d'exposar la farsa és la deslegitimació total del sistema. Si els catalans que creuen en la independència es neguen a participar en les eleccions autonòmiques, s'enviarà un missatge clar: aquestes institucions no ens representen. La baixa participació serà una prova de la seva nul·la legitimitat i obligarà a repensar noves formes d'organització i lluita fora de les estructures colonials.

Això no significa quedar-se de braços plegats. Cal organitzar-se, generar estructures alternatives i preparar el camí per a una veritable ruptura amb Espanya. L'independentisme real no pot continuar jugant en el marc imposat per l'enemic, sinó que ha de buscar noves estratègies que desemmascarin la submissió.

Conclusió

Després de gairebé 50 anys de falsa democràcia, és hora de deixar enrere la ingenuïtat. Els partits que ocupen el Parlament de Catalunya només treballen per mantenir l’estatus quo. No hi ha res a guanyar en unes eleccions dissenyades per perpetuar la subordinació. L'1 d'octubre de 2017 ens va ensenyar que la llibertat només es guanya amb acció directa i desobediència.

Així doncs, el veritable camí cap a la independència no passa per les urnes d'un sistema corrupte, sinó per la construcció d'un moviment popular que no reconegui les estructures de Vichy i prepari el trencament definitiu. La història ens ha ensenyat que l'opressor no cedirà mai voluntàriament. Deixem de jugar amb les seves regles i comencem a escriure les nostres. Només així assolirem la llibertat.

Alert! Yale Jackson School of Global Affairs: beyond the betrayal of Pere Aragonès, hear the true voice of Catalan independence

 The Yale Jackson School of Global Affairs has invited Pere Aragonès, former President of the
Generalitat of Catalonia, to speak on February 26, 2025, about "the role of political leadership in de-escalating secessionist conflicts and restoring stability." This framing, however, is a misrepresentation of Catalonia’s reality and risks legitimizing a figure who, far from embodying leadership or resolution, is seen by many Catalans as a key architect of betrayal. We are not Yale alumni, but as Catalans committed to the cause of independence, we urge the institution and its community to look beyond the narrative of surrender offered by Aragonès and the established political class. The true Catalan independence movement—alive, determined, and growing—lies outside the compromised structures of the past, and it deserves to be heard.

Pere Aragonès, during his presidency, epitomized the failure of the so-called "procés" leadership. Elected on promises of advancing Catalonia’s independence, he instead oversaw a capitulation to Spanish interests, perpetuating an annual fiscal deficit exceeding €22 billion—a systematic plunder of Catalonia’s wealth by Spain. His administration embraced policies that accelerated demographic shifts, with a 33.33% population increase in less than a decade, often seen as a deliberate erosion of Catalan identity. Most crucially, Aragonès and his party, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), alongside Junts, CUP, and their associated entities like the Catalan National Assembly (ANC), Òmnium Cultural, and the Council for the Republic, abandoned the binding mandate of the October 1, 2017, referendum. This referendum, bravely upheld by over three million Catalans despite brutal repression, was a clear call for independence—a call that Aragonès and the entire political establishment, including Carles Puigdemont, betrayed by refusing to implement its result.

This betrayal is not an isolated act but a systemic failure of all parties currently seated in the Catalan Parliament, except the recently emerged Aliança Catalana (AC). ERC, Junts, CUP, and even the openly Spanish unionist parties—PSC, PP, and Vox—are complicit in a collective surrender that has handed Catalonia’s government to its enemies. The evidence lies in the numbers: in the latest elections, these parties tied to the old independence "procés" lost over 1.5 million votes compared to seven years ago, a collapse that reflects the disillusionment of Catalans with a political class that has prioritized power over principle. To present Aragonès as a figure of "stability" is to whitewash this treachery and ignore the ongoing colonization of Catalonia by a Spanish state that suppresses its language, culture, and sovereignty.

The real Catalan independence movement today is not found in these failed institutions or their figureheads. It thrives in new, emerging groups unbound by the compromises of the past—groups whose sole aim is the independence and decolonization of Catalonia. These are not the voices of negotiation with Spain, nor do they seek to "de-escalate" a conflict that, for Catalans, is a struggle for survival against an occupying power. They reject the legacy of the "procés" parties and their allies, recognizing that every entity tied to the 2017 betrayal—be it ERC, Junts, CUP, Puigdemont, or the ANC—forms part of the problem, not the solution. This movement is grassroots, uncompromising, and resolute, driven by the same spirit that defied police batons on October 1, 2017.

We call on the Yale Jackson School of Global Affairs to reconsider the premise of this event. Inviting Pere Aragonès risks amplifying a distorted narrative that portrays Catalonia’s struggle as resolved or pacified, when in truth it remains a live battle against oppression. If Yale seeks to understand Catalonia’s lessons for global affairs, it must look beyond the traitors and hear from the authentic independentistes—those new voices who carry the torch of freedom, untainted by the failures of the establishment. These are not names Yale alumni may yet recognize, but they represent the future of a nation that refuses to kneel. To ignore them is to misunderstand Catalonia entirely.

Would Yale invite a leader who abandoned his people's democratic mandate and still call it a lesson in leadership?

Foc Nou per la Independència: L’Hora de l'Acció

El passat mes de gener vaig publicar l'article "Disrupció: El Consell de la República, un Passiu per la Independència?", on exposava la necessitat de fer foc nou per afrontar el camí cap a la independència. Avui, aquest debat no només continua vigent, sinó que es fa més necessari que mai: ha arribat l'hora d'actuar.

 Les institucions amortitzades i el foc nou

 Les institucions autonòmiques, començant per la Generalitat i el Parlament, són mers apèndixs del règim del 78, dissenyades per contenir i neutralitzar qualsevol intent d'alliberament nacional. Aquestes estructures no només han estat assimilades pel sistema, sinó que han esdevingut cadenes que ens impedeixen avançar. L'únic espai institucional que encara conserva un cert potencial són els ajuntaments, per la seva proximitat a la població i perquè, en algunes localitats, encara poden ser eines de contrapoder.

 No obstant això, el que necessitem no és reformar o intentar recuperar el que ja està amortitzat. Necessitem construir de zero. Cal fer foc nou de veritat, sense les brases roents d’un sistema caducat. Aquest foc antic s’ha d’apagar sol, sense que hi aboquem energia que hauríem de destinar a encendre el nou.

 Amb el temps, potser algunes estructures, quan ja siguin cendres, podran aportar elements reutilitzables al nou foc de la llibertat. Però ara, en aquest moment històric, el que ens cal és llenya nova, fresca, que no hagi estat contaminada per les renúncies i pactes amb l’adversari.

 Deixar enrere el passat per construir el futur

 Igual que les institucions autonòmiques, les organitzacions heretades de moviments anteriors també han arribat al seu final. Van complir el seu paper en un moment determinat, però avui ja no són eines òptimes per portar-nos a l’objectiu final. No podem quedar-nos encallats en estructures que han demostrat ser incapaços de conduir-nos a la victòria.

 El poble català és madur i prou fort per impulsar noves organitzacions civils, lluny del control dels partits polítics que han demostrat ser instruments del sistema i no de l’alliberament. La sobirania popular real no pot dependre d’estructures lligades als interessos de qui ens manté sotmesos.

 Els nous moviments i la unitat d’acció

 Per sort, ja tenim projectes emergents que s’han situat fora de la lògica institucional i que treballen amb una mentalitat autènticament descolonitzadora. "Acció Cassandra", "XarxaNOCALLIS" i "CompromísDUI" en són alguns exemples. Aquests moviments, juntament amb molts patriotes lliures i altres iniciatives que van sorgint, estan aportant llenya nova per encendre el foc de la independència. No necessitem una sola estructura uniforme, sinó una diversitat d’iniciatives que avancin en la mateixa direcció.

 L’important és entendre que la independència només arribarà si la construïm nosaltres. Cap institució espanyola, europea o cap actor extern vindrà a donar-nos-la. Això significa que no podem seguir esperant solucions màgiques ni missatges d’esperança buida. Si volem guanyar, cal que assumim plenament la responsabilitat de la lluita.

 Reactivar els dos milions de patriotes del Primer d’Octubre

 El Primer d’Octubre de 2017, més de dos milions de catalans vam votar per la independència en condicions de repressió i violència. Aquella energia segueix latent, esperant un lideratge clar i una estratègia guanyadora. Molts d’aquells patriotes que es van mobilitzar estan disposats a tornar a l’acció si es presenta un camí creïble i efectiu. Però això requereix abandonar els egos, les lluites internes i les disputes estèrils.

 El camí de la independència no és un projecte personal ni de petites capelletes, és un objectiu col·lectiu. Ens cal un compromís ferm per treballar plegats, sense que les diferències de matisos ens impedeixin sumar forces.

 L’hora de l’acció

 El temps de la retòrica ha passat. Ara és l’hora de l’acció. No podem seguir esperant que el sistema es reformi sol, ni confiar en actors que han demostrat ser part del problema. Els Països Catalans només seran lliures si treballem per la seva descolonització de manera efectiva i decidida.

 Hem d’assumir la responsabilitat històrica de la nostra generació i posar-nos en marxa. Qui vulgui continuar lligat a estructures mortes, que ho faci. Però els que volem guanyar sabem que el futur depèn de la nostra capacitat d’organitzar-nos, actuar i persistir fins a la victòria final.

 Foc nou, compromís ferm i acció decidida. Això és el que ens cal. Ara és el moment. 

Som-hi !!!

Disrupció: El Consell de la República, un Passiu per la Independència?

Acabo de llegir l’article “Disruption” publicat a ParlemClar.cat. Tot i que comparteixo la valoració inicial dels fets exposats per Alfons Durán-Pich, discrepo profundament de la seva conclusió final. Per això, crec necessari fer algunes puntualitzacions i reflexions sobre el paper del Consell de la República i la seva viabilitat com a eina per assolir la independència dels Països Catalans - i no només de Catalunya.

Abans de continuar, voldria deixar clars alguns punts:

• Considero que l’autor, Alfons Durán-Pich, és un independentista sense cap mena de dubte.
• Conec i respecto plenament el senyor Jordi Domingo, i comparteixo l’opinió que en té l’autor de l’article.
• En la meva opinió, tots dos són actius importants per assolir la independència.

El Consell de la República: una eina útil o un llast?

En teoria, el Consell de la República havia de ser una estructura per continuar el camí cap a la independència després del Referèndum del Primer d’Octubre de 2017. Però, a la pràctica, s’ha convertit en un passiu més que en un actiu. I aquests són els motius que em porten a discrepar sobre la seva validesa com a eina útil per avançar cap a l’alliberament nacional:

1. Neix d’una gran mentida

   • Ara ja sabem que la seva creació és la continuació d’un engany: els partits que lideraven el procés no tenien ni les condicions ni la voluntat real de fer efectiva la independència.

2. Un model democràtic desmantellat de forma autocràtica

   • Tot i que es va presentar amb una estructura democràtica, l’Assemblea de Representants es va eliminar unilateralment, cosa que denota una manca total de transparència i credibilitat.

3. Gestió dubtosa dels recursos financers

   • Molts patriotes van fer aportacions econòmiques al Consell de la República amb la confiança que aquests diners es destinarien a la lluita per la independència.
   • No obstant això, la gestió financera d’aquests recursos no ha estat transparent i, pel que sembla, tampoc s’ha ajustat als objectius pels quals es van recaptar.

4. Puigdemont no és De Gaulle

   • Malgrat el simbolisme associat a la seva figura, Carles Puigdemont ha tingut una actuació erràtica i ha acabat retornant a la dinàmica partidista.
   • La credibilitat del Consell de la República entre els 1.900.000 catalans que van votar l’1-O però que no s’hi van inscriure és pràcticament nul·la. Això és un símptoma clar del seu fracàs.

5. Cal trencar amb els responsables de la traïció de l’1-O

   • Si realment volem avançar cap a la independència, cal tallar qualsevol vincle amb els responsables de la traïció que va seguir al referèndum. I el Consell de la República n’és una extensió.

6. Necessitem una nova organització, transversal i independent dels partits

   • Per fer el camí cap a la independència, cal una estructura totalment nova amb base popular i transversal, sense la participació directa ni indirecta dels partits polítics en la seva gestió.
   • Aquesta organització ha de ser un interlocutor vàlid per les accions representatives que calgui impulsar en el futur.

Cal passar pàgina i començar de nou

El Consell de la República és una etapa superada. Per poder avançar, cal deixar-lo enrere i construir una nova estructura que generi il·lusió i credibilitat entre els independentistes.

És hora de sumar forces amb foc nou… de veritat.