La farsa del vot a Catalunya: una eina de submissió

 

En els darrers 50 anys, els catalans han estat sotmesos a un dels enganys polítics més profunds de la història moderna: la il·lusió que el vot en les eleccions autonòmiques serveix per transformar el futur del país. Aquesta creença, fomentada per l'Estat espanyol i els seus col·laboracionistes a Catalunya, ha estat el pilar fonamental que ha mantingut el poble atrapat dins d'una estructura dissenyada des del franquisme per evitar qualsevol canvi real.

Les arrels franquistes del sistema actual

La Transició espanyola no va ser un pas cap a la democràcia, sinó una operació de maquillatge per mantenir les estructures de poder intactes. La monarquia borbònica va ser imposada per Franco, sense que la població pogués decidir entre república i monarquia. El sistema electoral que se'n va derivar es basava en llistes tancades de partits que segueixen la llei de D'Hondt, un mecanisme que impedeix als ciutadans escollir directament els seus representants. Així, tot el sistema es va configurar perquè les elits de partit controlessin les institucions sense risc de canvis profunds.

Quan es va concedir a Catalunya un Estatut d'Autonomia, es va vendre com un avenç cap a la sobirania, però en realitat es tractava d'un marc estrictament controlat per Madrid. Quan el poble de Catalunya va aprovar democràticament un nou Estatut el 2006, l'Estat espanyol el va esmicolar a través del Tribunal Constitucional, deixant clar que l'autonomia era una ficció i que Catalunya no tenia dret ni tan sols a definir-se a si mateixa.

El Parlament i la Generalitat: el Govern de Vichy a Catalunya

Els esdeveniments de l'1 d'octubre del 2017 van esvair qualsevol dubte sobre la realitat política del nostre país. La violència policial, la repressió i les posteriors actuacions de la justícia espanyola van demostrar que a l'Estat espanyol la democràcia és una farsa quan es tracta del dret a decidir dels pobles. Però encara més escandalós va ser el paper dels partits suposadament independentistes, que van optar per la rendició i la gestió autonòmica en comptes de fer efectiva la declaració d'independència.

El Parlament de Catalunya i la Generalitat, des d'aleshores, no són res més que una estructura de gestió colonial. Així com el govern de Vichy a la França ocupada per Hitler pretenia actuar com un executiu independent però en realitat obeïa els dictats de Berlín, la Generalitat actual actua sota la submissió total a l'Estat espanyol.

Tots els partits que hi participen, ja siguin espanyolistes o independentistes de fireta, formen part d'aquesta gran farsa. El seu objectiu és fer veure que gestionen un poder inexistent, mentre el veritable control es manté des de Madrid. Els diputats cobren sous elevats, gaudeixen d'avantatges i, sobretot, eviten confrontar-se realment amb l'Estat per no perdre els seus privilegis.

El vot com a eina de submissió

Participar en les eleccions autonòmiques significa legitimar aquest sistema fraudulent. Cada vot que es diposita, encara que sigui per opcions suposadament independentistes, només serveix per mantenir viva l'estructura del Govern de Vichy. Durant dècades s'ha demostrat que cap partit català, ni tan sols els que es proclamen independentistes, ha fet res per desconnectar-se realment de l'Estat espanyol.

El vot, lluny de ser una eina de canvi, és una trampa. No només legitima l'opressió, sinó que permet als partits vendre la idea que encara hi ha una via democràtica dins del sistema. Així mantenen els catalans en una roda sense sortida, esperant eleccions rere eleccions que mai portaran cap canvi real.

L'abstenció com a eina de deslegitimació

L'única manera d'exposar la farsa és la deslegitimació total del sistema. Si els catalans que creuen en la independència es neguen a participar en les eleccions autonòmiques, s'enviarà un missatge clar: aquestes institucions no ens representen. La baixa participació serà una prova de la seva nul·la legitimitat i obligarà a repensar noves formes d'organització i lluita fora de les estructures colonials.

Això no significa quedar-se de braços plegats. Cal organitzar-se, generar estructures alternatives i preparar el camí per a una veritable ruptura amb Espanya. L'independentisme real no pot continuar jugant en el marc imposat per l'enemic, sinó que ha de buscar noves estratègies que desemmascarin la submissió.

Conclusió

Després de gairebé 50 anys de falsa democràcia, és hora de deixar enrere la ingenuïtat. Els partits que ocupen el Parlament de Catalunya només treballen per mantenir l’estatus quo. No hi ha res a guanyar en unes eleccions dissenyades per perpetuar la subordinació. L'1 d'octubre de 2017 ens va ensenyar que la llibertat només es guanya amb acció directa i desobediència.

Així doncs, el veritable camí cap a la independència no passa per les urnes d'un sistema corrupte, sinó per la construcció d'un moviment popular que no reconegui les estructures de Vichy i prepari el trencament definitiu. La història ens ha ensenyat que l'opressor no cedirà mai voluntàriament. Deixem de jugar amb les seves regles i comencem a escriure les nostres. Només així assolirem la llibertat.

Alert! Yale Jackson School of Global Affairs: beyond the betrayal of Pere Aragonès, hear the true voice of Catalan independence

 The Yale Jackson School of Global Affairs has invited Pere Aragonès, former President of the
Generalitat of Catalonia, to speak on February 26, 2025, about "the role of political leadership in de-escalating secessionist conflicts and restoring stability." This framing, however, is a misrepresentation of Catalonia’s reality and risks legitimizing a figure who, far from embodying leadership or resolution, is seen by many Catalans as a key architect of betrayal. We are not Yale alumni, but as Catalans committed to the cause of independence, we urge the institution and its community to look beyond the narrative of surrender offered by Aragonès and the established political class. The true Catalan independence movement—alive, determined, and growing—lies outside the compromised structures of the past, and it deserves to be heard.

Pere Aragonès, during his presidency, epitomized the failure of the so-called "procés" leadership. Elected on promises of advancing Catalonia’s independence, he instead oversaw a capitulation to Spanish interests, perpetuating an annual fiscal deficit exceeding €22 billion—a systematic plunder of Catalonia’s wealth by Spain. His administration embraced policies that accelerated demographic shifts, with a 33.33% population increase in less than a decade, often seen as a deliberate erosion of Catalan identity. Most crucially, Aragonès and his party, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), alongside Junts, CUP, and their associated entities like the Catalan National Assembly (ANC), Òmnium Cultural, and the Council for the Republic, abandoned the binding mandate of the October 1, 2017, referendum. This referendum, bravely upheld by over three million Catalans despite brutal repression, was a clear call for independence—a call that Aragonès and the entire political establishment, including Carles Puigdemont, betrayed by refusing to implement its result.

This betrayal is not an isolated act but a systemic failure of all parties currently seated in the Catalan Parliament, except the recently emerged Aliança Catalana (AC). ERC, Junts, CUP, and even the openly Spanish unionist parties—PSC, PP, and Vox—are complicit in a collective surrender that has handed Catalonia’s government to its enemies. The evidence lies in the numbers: in the latest elections, these parties tied to the old independence "procés" lost over 1.5 million votes compared to seven years ago, a collapse that reflects the disillusionment of Catalans with a political class that has prioritized power over principle. To present Aragonès as a figure of "stability" is to whitewash this treachery and ignore the ongoing colonization of Catalonia by a Spanish state that suppresses its language, culture, and sovereignty.

The real Catalan independence movement today is not found in these failed institutions or their figureheads. It thrives in new, emerging groups unbound by the compromises of the past—groups whose sole aim is the independence and decolonization of Catalonia. These are not the voices of negotiation with Spain, nor do they seek to "de-escalate" a conflict that, for Catalans, is a struggle for survival against an occupying power. They reject the legacy of the "procés" parties and their allies, recognizing that every entity tied to the 2017 betrayal—be it ERC, Junts, CUP, Puigdemont, or the ANC—forms part of the problem, not the solution. This movement is grassroots, uncompromising, and resolute, driven by the same spirit that defied police batons on October 1, 2017.

We call on the Yale Jackson School of Global Affairs to reconsider the premise of this event. Inviting Pere Aragonès risks amplifying a distorted narrative that portrays Catalonia’s struggle as resolved or pacified, when in truth it remains a live battle against oppression. If Yale seeks to understand Catalonia’s lessons for global affairs, it must look beyond the traitors and hear from the authentic independentistes—those new voices who carry the torch of freedom, untainted by the failures of the establishment. These are not names Yale alumni may yet recognize, but they represent the future of a nation that refuses to kneel. To ignore them is to misunderstand Catalonia entirely.

Would Yale invite a leader who abandoned his people's democratic mandate and still call it a lesson in leadership?

Foc Nou per la Independència: L’Hora de l'Acció

El passat mes de gener vaig publicar l'article "Disrupció: El Consell de la República, un Passiu per la Independència?", on exposava la necessitat de fer foc nou per afrontar el camí cap a la independència. Avui, aquest debat no només continua vigent, sinó que es fa més necessari que mai: ha arribat l'hora d'actuar.

 Les institucions amortitzades i el foc nou

 Les institucions autonòmiques, començant per la Generalitat i el Parlament, són mers apèndixs del règim del 78, dissenyades per contenir i neutralitzar qualsevol intent d'alliberament nacional. Aquestes estructures no només han estat assimilades pel sistema, sinó que han esdevingut cadenes que ens impedeixen avançar. L'únic espai institucional que encara conserva un cert potencial són els ajuntaments, per la seva proximitat a la població i perquè, en algunes localitats, encara poden ser eines de contrapoder.

 No obstant això, el que necessitem no és reformar o intentar recuperar el que ja està amortitzat. Necessitem construir de zero. Cal fer foc nou de veritat, sense les brases roents d’un sistema caducat. Aquest foc antic s’ha d’apagar sol, sense que hi aboquem energia que hauríem de destinar a encendre el nou.

 Amb el temps, potser algunes estructures, quan ja siguin cendres, podran aportar elements reutilitzables al nou foc de la llibertat. Però ara, en aquest moment històric, el que ens cal és llenya nova, fresca, que no hagi estat contaminada per les renúncies i pactes amb l’adversari.

 Deixar enrere el passat per construir el futur

 Igual que les institucions autonòmiques, les organitzacions heretades de moviments anteriors també han arribat al seu final. Van complir el seu paper en un moment determinat, però avui ja no són eines òptimes per portar-nos a l’objectiu final. No podem quedar-nos encallats en estructures que han demostrat ser incapaços de conduir-nos a la victòria.

 El poble català és madur i prou fort per impulsar noves organitzacions civils, lluny del control dels partits polítics que han demostrat ser instruments del sistema i no de l’alliberament. La sobirania popular real no pot dependre d’estructures lligades als interessos de qui ens manté sotmesos.

 Els nous moviments i la unitat d’acció

 Per sort, ja tenim projectes emergents que s’han situat fora de la lògica institucional i que treballen amb una mentalitat autènticament descolonitzadora. "Acció Cassandra", "XarxaNOCALLIS" i "CompromísDUI" en són alguns exemples. Aquests moviments, juntament amb molts patriotes lliures i altres iniciatives que van sorgint, estan aportant llenya nova per encendre el foc de la independència. No necessitem una sola estructura uniforme, sinó una diversitat d’iniciatives que avancin en la mateixa direcció.

 L’important és entendre que la independència només arribarà si la construïm nosaltres. Cap institució espanyola, europea o cap actor extern vindrà a donar-nos-la. Això significa que no podem seguir esperant solucions màgiques ni missatges d’esperança buida. Si volem guanyar, cal que assumim plenament la responsabilitat de la lluita.

 Reactivar els dos milions de patriotes del Primer d’Octubre

 El Primer d’Octubre de 2017, més de dos milions de catalans vam votar per la independència en condicions de repressió i violència. Aquella energia segueix latent, esperant un lideratge clar i una estratègia guanyadora. Molts d’aquells patriotes que es van mobilitzar estan disposats a tornar a l’acció si es presenta un camí creïble i efectiu. Però això requereix abandonar els egos, les lluites internes i les disputes estèrils.

 El camí de la independència no és un projecte personal ni de petites capelletes, és un objectiu col·lectiu. Ens cal un compromís ferm per treballar plegats, sense que les diferències de matisos ens impedeixin sumar forces.

 L’hora de l’acció

 El temps de la retòrica ha passat. Ara és l’hora de l’acció. No podem seguir esperant que el sistema es reformi sol, ni confiar en actors que han demostrat ser part del problema. Els Països Catalans només seran lliures si treballem per la seva descolonització de manera efectiva i decidida.

 Hem d’assumir la responsabilitat històrica de la nostra generació i posar-nos en marxa. Qui vulgui continuar lligat a estructures mortes, que ho faci. Però els que volem guanyar sabem que el futur depèn de la nostra capacitat d’organitzar-nos, actuar i persistir fins a la victòria final.

 Foc nou, compromís ferm i acció decidida. Això és el que ens cal. Ara és el moment. 

Som-hi !!!