Amnistia... la paraula màgica, per mi no cal, gracies.

El 2017 no es va lluitar i arriscar fins hi tot la integritat física de molts catalans perquè sis anys després s’estigui negociant el perdó per part d’Espanya pel que es va fer. Una amnistia sense reconeixement públic de les atrocitats fetes pel govern d’Espanya nomes serveix per blanquejar les conseqüències de la acció del govern d’Espanya l’octubre del 2017.

A veure si ens entenem, es fa el 1O “amb totes les conseqüències” per tal de avançar capa a independència i sis anys després ens trobem negociant perquè ens perdonin els càstigs infligits com a conseqüència de la nostra acció plenament conscient?

No, no es això, companys. Lluitar per després demanar perdó no es lluitar per la Independència de Catalunya, es fer coses per veure que passa i si surt bé perfecte, però si pel que sigui no consumem el nostre objectiu (perquè realment si el vàrem aconseguir, el que passa es que no es va consumar) i tenim  represàlies aleshores demanem perdó. Repeteixo, no es això companys.

Tots els patriotes que van posar-se davant les forces espanyoles, i que després van seguir dient-hi la seva en manifestacions i altres accions ho feien a canvi de res, o millor dit si, a canvi d’anar cap a la independència de Catalunya i sabien els riscos que corrien. Que Espanya, intentaria reprimir i fer represàlies ja es sabia. Cap sorpresa.

I ara, quan la lluita continua i els ciutadans hem demostrat als partits que sense nosaltres no son res – a les eleccions del 23 de Juliol els partits independentistes han perdut mes de un milió de vots respecte del 1O- ara l’objectiu es la amnistia... no, amb mi que no hi contin. Res a celebrar

A qui beneficiaria aquesta possible amnistia?

•       Primer de tot als polítics que ens van deixar tirats el 27 d’octubre del 2017 amb la no proclamació de la República Independent de Catalunya i que, en lloc de fer un pas al costat com tocaria, volen seguir repartint les cartes en el moviment independentista. Per mi no cal, calen nous lideratges compromesos i que no ens enganyin.
•       Beneficiaria a ciutadans fora dels partits polítics que es van arriscar conscientment i que encara avui estan reben les represàlies – poden agrair-li al MHP Puigdemont per haver-se tirat enrere en la proclamació de la República. No tinc gaire clar si aquests represaliats prefereixen la amnistia o un altre 1O que arribes a bon port.
•       I per últim a qui mes beneficiaria l’amnistia es al Reino de Espanya i al seu govern de torn. Estem en un moment en que començaran a aparèixer sentencies de diferents tribunals Europeus que molt probablement condemnaran al Reino de Espanya per les atrocitats fetes els mesos de setembre i octubre de 2017 i en el període d’aplicació del 155 en que van destrossar moltes de les estructures operatives de Catalunya.

Menció apart mereixen els ciutadans patriotes que per diferents mitjans ja han dit públicament que no volen ser amnistiats, ja que volen, i amb molta raó, defensar-se fins el final i que la veritat aflori i el Reino de Espanya, si es condemnat com tot sembla indicar, que pagui pel que va fer i que quedi de manifest que els catalans tenim el dret a decidir el nostre futur com a poble.

El que cal negociar es de quina manera, amb garanties democràtiques i amb supervisió internacional, els catalans decidirem el nostre futur, la resta molt de soroll i com diu la dita: “qui dia passa, any empeny”, a seguir a Espanya i el polítics a seguir vivint  a costa dels altres, a molts del quals no els arriben els diners per arribar a fi de mes.

I ara, perquè hem de confiar-hi?

D’aquí una mesada farà sis anys del fatídic dia 27 d’octubre del 2017 en que els líders dels partits independentistes catalans van deixar tot un poble sense convertir en realitat allò pel que tots havien lluitat i defensat. Mes de dos milions de catalans els vàrem donar la confiança per tirar endavant el procés de independència d’Espanya i en la nit del dia 27 d’Octubre el MHP Carles Puigdemont, després de proclamar la independència, la va deixar en suspens “sine die”, en un acte de covardia o traïció, no importa quin dels dos, però segur que no va ser un acte de coratge ni de lideratge.

Després hem viscut el procés de convertir a tots aquests personatges, que com a mínim van enganyar als seus conciutadans, en víctimes de la repressió, falsos herois i fins i tot es mantenen tots, amb la excepció de Jordi Cuixart i Joaquim Forn, en plena activitat política -ja sigui partidària o no.

Es clar que el Govern de la Generalitat ha deixat de tenir cap tipus de transcendència en el desenvolupament dels esdeveniments orientats a assolir la recuperació de la independència de Catalunya, com no sigui el fer nosa a tots els que realment podrien actuar. Aquest Govern tindrà el trist honor d’haver fet perdre diversos anys en els que el Parlament de Catalunya hi havia una majoria absoluta suposadament independentista.

Els independentistes els hem donat l’esquena i no tenen el nostre suport. L’any 2017 van rebre 2.044.038 vots de ciutadans de Catalunya demanant la independència tot i la violència repressiva exercida pels cossos policials de l’Estat espanyol en contra dels qui intentessin exercir el seu dret a vot. A les passades eleccions del 23 de Juliol d’enguany els vots que van rebre els encara anomenats partits independentistes va ser de 954.311 vots, es ha dir van perdre mes del 50% dels vots independentistes del 1 d’octubre de 2017 -per ser exactes es va perdre un 53.31%- entre totes les candidatures independentistes. I tot plegat sense cap acta de reconeixement de la derrota encaixada ni intent de reconsiderar les seves estratègies, senzillament puntada endavant i a anar tirant. Es allò de que qui dia passa any empeny.

Bé, feta aquesta introducció sembla de, com a mínim, ingenus el permetre que els líders que ens van deixar penjats el 2017 a finals de setembre de 2023 segueixin liderant la política independentista d’aquest País.

Doncs bé, ara aquests mateixos polítics son els que, per pur atzar, estan liderant les negociacions amb els partits espanyols que volen formar govern a Espanya i els falten els seus vots per tal de evitar que Espanya tingui d’anar a noves eleccions.

Sigui dit de pas que si com a independentistes volen marxar d’Espanya no els hi ha de importar res la “governabilitat d’Espanya”,  a no ser que el seu independentisme sigui nomes de paraula i no de fet com es va veure el 27 d’octubre del 2017.

Durant la campanya electoral es van atipar de dir que per votar  la investidura de qualsevol govern d’Espanya calien tres punts “innegociables i pagats per endavant”:

•      Reconeixement del català a Europa.
•      Amnistia per tots els represaliats pels fets de setembre i octubre del 2017.
•      Reconeixement del dret a decidir per part de Catalunya.

Encara, a data d’avui no han començat les negociacions però l’escenari de negociació ja es va desenvolupant a la baixa:

•        El reconeixement del català a Europa s’ha sol·licitat. Però de moment no s’aprovà perquè calen criar unes comissions d’estudi i ja veurem per quan es pot fer... la qüestió ha quedat per finals d'octubre, ja veurem,
•        L’amnistia s’està diluint, de moment ja es segur que en cas d’aprovar-se quelcom no es dirà amnistia, veurem en què queda el seu contingut. Podria ser que s’arribessin a amnistiar fins i tot el policies que van atonyinar els votants i no hi entressin alguns dels represaliats.
•        El tema del dret a decidir ha desaparegut del mapa. Ningú en parla. El més important dels tres temes està sortint de la possible negociació perquè els partits espanyols no  volen sentir-ne parlar. Això ja ho sabíem abans de començar, però sembla que pot mes l’ego de sentir-se transcendents que no pas el que Catalunya necessita.

I ara ve la cirereta del pastis:

•        Per part dels negociadors dels partits espanyols ja està començant a sonar la musica de que per tancar qualsevol acord, aquest tindria de portar com a condició el compromís d’aprovar els pressupostos dels propers anys del govern d’Espanya. Vaja un xec en blanc. Comprometre’s a aprovar sense que ni tan sols existeixen.

Aquest es el panorama a dia d’avui. I no oblidem que qui negocia es el mateix que el 27 d’octubre del 2017 va deixar a l’estacada amb cara de ximples a tots els catalans independentistes.

La pregunta que ens fem es la que encapçala aquest escrit... i ara, perquè hem de confiar-hi?

Calen nous lideratges!!!