En els darrers 50 anys, els catalans han estat sotmesos a un dels enganys polítics més profunds de la història moderna: la il·lusió que el vot en les eleccions autonòmiques serveix per transformar el futur del país. Aquesta creença, fomentada per l'Estat espanyol i els seus col·laboracionistes a Catalunya, ha estat el pilar fonamental que ha mantingut el poble atrapat dins d'una estructura dissenyada des del franquisme per evitar qualsevol canvi real.
Les arrels franquistes del
sistema actual
La Transició espanyola no va ser
un pas cap a la democràcia, sinó una operació de maquillatge per mantenir les
estructures de poder intactes. La monarquia borbònica va ser imposada per
Franco, sense que la població pogués decidir entre república i monarquia. El
sistema electoral que se'n va derivar es basava en llistes tancades de partits
que segueixen la llei de D'Hondt, un mecanisme que impedeix als ciutadans
escollir directament els seus representants. Així, tot el sistema es va
configurar perquè les elits de partit controlessin les institucions sense risc
de canvis profunds.
Quan es va concedir a Catalunya
un Estatut d'Autonomia, es va vendre com un avenç cap a la sobirania, però en
realitat es tractava d'un marc estrictament controlat per Madrid. Quan el poble
de Catalunya va aprovar democràticament un nou Estatut el 2006, l'Estat
espanyol el va esmicolar a través del Tribunal Constitucional, deixant clar que
l'autonomia era una ficció i que Catalunya no tenia dret ni tan sols a
definir-se a si mateixa.
El Parlament i la Generalitat:
el Govern de Vichy a Catalunya
Els esdeveniments de l'1
d'octubre del 2017 van esvair qualsevol dubte sobre la realitat política del
nostre país. La violència policial, la repressió i les posteriors actuacions de
la justícia espanyola van demostrar que a l'Estat espanyol la democràcia és una
farsa quan es tracta del dret a decidir dels pobles. Però encara més escandalós
va ser el paper dels partits suposadament independentistes, que van optar per
la rendició i la gestió autonòmica en comptes de fer efectiva la declaració
d'independència.
El Parlament de Catalunya i la
Generalitat, des d'aleshores, no són res més que una estructura de gestió
colonial. Així com el govern de Vichy a la França ocupada per Hitler pretenia
actuar com un executiu independent però en realitat obeïa els dictats de
Berlín, la Generalitat actual actua sota la submissió total a l'Estat espanyol.
Tots els partits que hi
participen, ja siguin espanyolistes o independentistes de fireta, formen part
d'aquesta gran farsa. El seu objectiu és fer veure que gestionen un poder
inexistent, mentre el veritable control es manté des de Madrid. Els diputats cobren
sous elevats, gaudeixen d'avantatges i, sobretot, eviten confrontar-se realment
amb l'Estat per no perdre els seus privilegis.
El vot com a eina de submissió
Participar en les eleccions
autonòmiques significa legitimar aquest sistema fraudulent. Cada vot que es
diposita, encara que sigui per opcions suposadament independentistes, només
serveix per mantenir viva l'estructura del Govern de Vichy. Durant dècades s'ha
demostrat que cap partit català, ni tan sols els que es proclamen
independentistes, ha fet res per desconnectar-se realment de l'Estat espanyol.
El vot, lluny de ser una eina de
canvi, és una trampa. No només legitima l'opressió, sinó que permet als partits
vendre la idea que encara hi ha una via democràtica dins del sistema. Així
mantenen els catalans en una roda sense sortida, esperant eleccions rere
eleccions que mai portaran cap canvi real.
L'abstenció com a eina de deslegitimació
L'única manera d'exposar la farsa
és la deslegitimació total del sistema. Si els catalans que creuen en la
independència es neguen a participar en les eleccions autonòmiques, s'enviarà
un missatge clar: aquestes institucions no ens representen. La baixa participació
serà una prova de la seva nul·la legitimitat i obligarà a repensar noves formes
d'organització i lluita fora de les estructures colonials.
Això no significa quedar-se de
braços plegats. Cal organitzar-se, generar estructures alternatives i preparar
el camí per a una veritable ruptura amb Espanya. L'independentisme real no pot
continuar jugant en el marc imposat per l'enemic, sinó que ha de buscar noves
estratègies que desemmascarin la submissió.
Conclusió
Després de gairebé 50 anys de
falsa democràcia, és hora de deixar enrere la ingenuïtat. Els partits que
ocupen el Parlament de Catalunya només treballen per mantenir l’estatus quo. No
hi ha res a guanyar en unes eleccions dissenyades per perpetuar la
subordinació. L'1 d'octubre de 2017 ens va ensenyar que la llibertat només es
guanya amb acció directa i desobediència.
Així doncs, el veritable camí cap
a la independència no passa per les urnes d'un sistema corrupte, sinó per la
construcció d'un moviment popular que no reconegui les estructures de Vichy i
prepari el trencament definitiu. La història ens ha ensenyat que l'opressor no
cedirà mai voluntàriament. Deixem de jugar amb les seves regles i comencem a
escriure les nostres. Només així assolirem la llibertat.
