D’aquí una mesada farà sis anys del fatídic dia 27 d’octubre del 2017 en que els líders dels partits independentistes catalans van deixar tot un poble sense convertir en realitat allò pel que tots havien lluitat i defensat. Mes de dos milions de catalans els vàrem donar la confiança per tirar endavant el procés de independència d’Espanya i en la nit del dia 27 d’Octubre el MHP Carles Puigdemont, després de proclamar la independència, la va deixar en suspens “sine die”, en un acte de covardia o traïció, no importa quin dels dos, però segur que no va ser un acte de coratge ni de lideratge.
Després hem viscut el procés de convertir a
tots aquests personatges, que com a mínim van enganyar als seus conciutadans,
en víctimes de la repressió, falsos herois i fins i tot es mantenen tots, amb la
excepció de Jordi Cuixart i Joaquim Forn, en plena activitat política -ja sigui
partidària o no.
Es clar que el Govern de la Generalitat ha deixat
de tenir cap tipus de transcendència en el desenvolupament dels esdeveniments orientats
a assolir la recuperació de la independència de Catalunya, com no sigui el fer nosa
a tots els que realment podrien actuar. Aquest Govern tindrà el trist honor d’haver
fet perdre diversos anys en els que el Parlament de Catalunya hi havia una
majoria absoluta suposadament independentista.
Els independentistes els hem donat l’esquena i
no tenen el nostre suport. L’any 2017 van rebre 2.044.038 vots de ciutadans de
Catalunya demanant la independència tot i la violència repressiva exercida pels
cossos policials de l’Estat espanyol en contra dels qui intentessin exercir el
seu dret a vot. A les passades eleccions del 23 de Juliol d’enguany els vots
que van rebre els encara anomenats partits independentistes va ser de 954.311
vots, es ha dir van perdre mes del 50% dels vots independentistes del 1 d’octubre
de 2017 -per ser exactes es va perdre un 53.31%- entre totes les candidatures independentistes.
I tot plegat sense cap acta de reconeixement de la derrota encaixada ni intent
de reconsiderar les seves estratègies, senzillament puntada endavant i a anar
tirant. Es allò de que qui dia passa any empeny.
Bé, feta aquesta introducció sembla de, com a mínim,
ingenus el permetre que els líders que ens van deixar penjats el 2017 a finals
de setembre de 2023 segueixin liderant la política independentista d’aquest País.
Doncs bé, ara aquests mateixos polítics son
els que, per pur atzar, estan liderant les negociacions amb els partits
espanyols que volen formar govern a Espanya i els falten els seus vots per tal
de evitar que Espanya tingui d’anar a noves eleccions.
Sigui dit de pas que si com a independentistes
volen marxar d’Espanya no els hi ha de importar res la “governabilitat d’Espanya”, a no ser que el seu independentisme sigui
nomes de paraula i no de fet com es va veure el 27 d’octubre del 2017.
Durant la campanya electoral es van atipar de
dir que per votar la investidura de
qualsevol govern d’Espanya calien tres punts “innegociables i pagats per endavant”:
- Reconeixement del català a Europa.
- Amnistia per tots els represaliats
pels fets de setembre i octubre del 2017.
- Reconeixement del dret a decidir per
part de Catalunya.
Encara, a data d’avui no han començat les
negociacions però l’escenari de negociació ja es va desenvolupant a la baixa:
- El reconeixement del català a
Europa s’ha sol·licitat. Però de moment no s’aprovà perquè calen criar unes comissions
d’estudi i ja veurem per quan es pot fer... la qüestió ha quedat per finals d'octubre, ja veurem,
- L’amnistia s’està diluint, de
moment ja es segur que en cas d’aprovar-se quelcom no es dirà amnistia, veurem en
què queda el seu contingut. Podria ser que s’arribessin a amnistiar fins i tot
el policies que van atonyinar els votants i no hi entressin alguns dels
represaliats.
- El tema del dret a decidir ha
desaparegut del mapa. Ningú en parla. El més important dels tres temes està sortint
de la possible negociació perquè els partits espanyols no volen sentir-ne parlar. Això ja ho sabíem abans
de començar, però sembla que pot mes l’ego de sentir-se transcendents que no
pas el que Catalunya necessita.
I ara ve la cirereta del pastis:
- Per part dels negociadors dels
partits espanyols ja està començant a sonar la musica de que per tancar qualsevol
acord, aquest tindria de portar com a condició el compromís d’aprovar els pressupostos
dels propers anys del govern d’Espanya. Vaja un xec en blanc. Comprometre’s a
aprovar sense que ni tan sols existeixen.
Aquest es el panorama a dia d’avui. I no
oblidem que qui negocia es el mateix que el 27 d’octubre del 2017 va deixar a l’estacada
amb cara de ximples a tots els catalans independentistes.
La pregunta que ens fem es la que encapçala
aquest escrit... i ara, perquè hem de confiar-hi?
Calen nous lideratges!!!
